A hores d’ara, són més que coneguts els informes d’experts que proven amb xifres irrefutables els estralls dels dispositius digitals sobre la salut mental dels joves que han crescut amb l’smartphone. La majoria han estat nens educats en un context parental tou i controlador alhora: sobreprotegits al món real (no coneixen el carrer), però desprotegits al món virtual, on passen hores desitjant likes absurds, consumint pornografia, comentaris que els fan mal, relacions buides de contingut, videojocs d’un altíssim potencial addictiu i publicitat regida per algoritmes sinistres. Fins ara, els adults no hem aconseguit, malgrat les dades alarmants sobre l’augment exponencial dels trastorns psíquics en aquesta franja d’edat, evitar que els nens i els adolescents visquin els anys més vulnerables del seu desenvolupament cerebral allunyats d’unes aplicacions que, ara ho sabem, van ser dissenyades per convertir-los en jonquis.
Dins l’entorn educatiu sí que s’ha aconseguit implantar normatives que prohibeixen l’ús del mòbil connectat (smartphone) a les aules i al pati, amb restriccions i excepcions diferents segons es tracti de primària, secundària o batxillerat. A la resta d’espais, el que veiem són nens i adolescents enfrontats a una dissociació permanent de la realitat. Al carrer, al parc, al museu... els veiem enganxats al dispositiu, sovint en grup, i encara que suposadament han quedat per veure’s, ni es veuen, ni es miren, ni gairebé es parlen, absorts com estan en el filtre que interposen entre ells i l’entorn real.
Lee tambiénContralgorítmia o feixisme
El desembre passat, el Consell de Ministres va aprovar un informe d’experts destinat a la protecció de menors en els entorns digitals. Conté una sèrie de recomanacions tan sàvies com saludables. La millor de totes: no vendre smartphones als menors de 16 anys (sí que podrien tenir un mòbil analògic, que cobreix qualsevol necessitat de comunicar-se de viva veu o per SMS). Tant de bo el debat prosperi, que la cosa no es quedi en vagues recomanacions, que s’arribi a un consens traduïble a mesures concretes. Si es va aconseguir posar el límit de l’accés al tabac als divuit anys, no veig per què no es pot fer el mateix amb el mòbil als setze. El contrari seria admetre que els bronquis dels nostres menors ens preocupen més que el seu cervell.