Els règims autoritaris cauen quan els governs perden el control sobre l’exèrcit i la policia. Les imatges de la històrica ruta de Beirut a Damasc mostraven punts de control militar deserts, uniformes de soldats escampats pel terra en la seva fugida, cartells del dictador Baixar al- Assad despenjats dels pals de la carretera i trepitjats per transeünts. Cap resistència governamental. El brutal “règim etern” dels Al-Assad acabava abruptament, després d’onze dies d’avenços dels rebels islamistes, que van arribar al palau presidencial sense trobar oposició.
Aquest moviment geopolític de dimensions incertes es produïa en paral·lel a l’espectacular cerimònia de la restauració de Notre-Dame a París amb la presència del president electe Donald Trump, del president Zelenski i de més de mig centenar de caps d’Estat i de Govern convidats per Macron, que semblava un amfitrió oficiant el seu propi funeral polític.
Hi ha moments en què la història fa un gir i es trenquen totes les previsions. Vivim en temps d’homes forts que semblen invulnerables, però una bufada de vent inesperat els fa caure deixant al descobert un cementiri d’atrocitats. Síria ha viscut en dictadura des que els Al- Assad van aconseguir el poder fa mig segle. Centenars de milers de morts, una llarga guerra civil, les primaveres àrabs , més de sis milions d’exiliats a Turquia i la resta d’Europa. El llegat d’una dictadura és sempre tenebrós.
El règim va caure perquè l’exèrcit i la policia el van abandonar i perquè Rússia i l’ Iran no van córrer a salvar-lo. L’exili de la família d’Al- Assad a Rússia amplia una llarga llista de personatges que van servir als interessos del Kremlin i que van ser protegits per haver prestat suport a Moscou. Des de dissidents de països tercers, fins a espies de tots els temps i polítics aliats d’alt nivell han passat els seus últims dies en zones especials per viure en un anonimat còmode. Alguns, com és el cas de l’espia Kim Philby, van rebre l’ordre de Lenin, la màxima condecoració cívica i militar en l’era soviètica.
La caiguda d’Al-Assad a Síria dibuixa un nou i incert escenari en el panorama polític d’Orient
La caiguda d’ Al-Assad deixa un buit polític a Damasc que serà ocupat per les forces que van ajudar a l’aglutinador de la rebel·lió, Abu Muhammad al- Julani, de 42 anys i exmembre d’ Al-Qaida, a formar un govern molt afeblit per les divisions ètniques, territorials i polítiques.
La rapidesa amb què ha caigut el règim ha posat en alerta personatges totpoderosos com Putin i el líder iranià. Els dos règims depenen de la fidelitat dels seus exèrcits, de la policia i dels serveis d’intel·ligència. Putin és un expert en tots els àmbits. Rússia té una guerra oberta a Ucraïna, amb desenes de milers de soldats morts i sense esperança d’una victòria clara. L’ Iran haurà de guanyar-se els que aconsegueixin el poder a Damasc, si vol continuar alimentant les seves franquícies militars i polítiques, Hamàs i Hizbul·lah, a Gaza i el Líban, que estan obstinades a destruir Israel.
Aquestes guerres regionals, però d’àmbit ideològic global, no les guanya ningú. Però tampoc no hi ha perdedors. El desgast humà i polític és irreparable. Putin podria perdre la guerra, però Rússia continuarà allà, condicionant la política europea i mundial, com ha fet des que va derrotar Napoleó, el 1812. Al final de la II Guerra Mundial, va ocupar mig Europa fins la caiguda del Mur.
Lee tambiénL’aristocràcia del futur
El mateix passa amb l’ Iran, que serà la Pèrsia de sempre encara que canviï el règim i arribi un sistema laic i occidentalitzat. Netanyahu ho va dir fa unes setmanes en referir-se a la necessitat que els pobles jueu i persa s’entenguessin. Israel, en tot cas, pot guanyar aquesta guerra regional, destruir arsenals militars en territori estranger, matar milers de gazians i de milicians gihadistes, exhibir la seva superioritat militar i tecnològica. Però no obtindrà una pau duradora.
El futur de la regió, d’Europa i del món depenen d’un altre home fort, Donald Trump, que pretén canviar el paper dels Estats Units al món. És un líder democràtic amb instints autoritaris que consisteixen a fer política al marge de les institucions. Es comunica directament amb les masses, al marge dels necessaris filtres dels mitjans de comunicació. Una novetat facilitada per les tecnologies, però perillosa per a les llibertats de tothom.
Lee tambiénEl socialisme madrileny
