La política que es practica a la Comunitat de Madrid ressona amplificada al Govern i les institucions de l’ Estat. La presidenta Díaz Ayuso pot esmenar la plana a Núñez Feijóo en un frec a frec indissimulat que té conseqüències al Partit Popular nacional.
Però les baralles entre els socialistes madrilenys han tingut històricament una repercussió insospitada al PSOE i a Espanya. Tarradellas solia preguntar com anava el que ell denominava la Federació Socialista Madrilenya. Sabia per experiència pròpia que els socialistes madrilenys havien causat seriosos sobresalts a la República per les discrepàncies de fons entre la facció de Largo Caballero i la que representaven Indalecio Prieto i Julián Besteiro.
Recordava com, en la votació que es va registrar al Palau de Cristall del parc del Retiro de Madrid per desbancar el president Alcalá Zamora i elegir Manuel Azaña després de la victòria del Front Popular el febrer del 1936, es van produir aldarulls molt estrepitosos fins al punt que el largocaballerista Luis Araquistáin li va clavar una solemne bufetada a Julián Zugazagoita, que representava el sector més moderat del socialisme espanyol que liderava Prieto.
Sánchez necessita per governar socis i aliats amb idees i interessos contraposats
Les memòries dels pesos pesants del PSOE, escrites ja a l’exili, donen compte dels planejaments irreconciliables entre les dues faccions del socialisme madrileny. Seria absurd establir paral·lelismes amb el que està passant ara, però el líder del socialisme madrileny d’avui, Juan Lobato, ha parlat de “linxament” del PSOE cap a la seva persona.
És un fet cert que el partit liderat pel president Sánchez ha deixat pel camí militants il·lustres que no han secundat les polítiques del Govern actual després de la moció de censura contra Mariano Rajoy. No em refereixo només a Felipe González i Alfonso Guerra, que no han estat ni tan sols convidats al congrés d’aquest cap de setmana, sinó a molts socialistes crítics que difereixen de Sánchez en qüestions de política territorial i en les cessions ideològiques i polítiques als seus socis de coalició i d’investidura.
El tema de fons és que el PSOE només té 121 escons i per governar ha d’aplicar mesures que complaguin uns aliats amb polítiques i interessos que es contradiuen. El missatge del socialisme de l’era Sánchez ha perdut força i personalitat pròpia.
Lee también
