La intimitat de les butxaques
Notes del natural. Al control de metalls de qualsevol aeroport: acuradament embolicats en paper d’alumini, abans paper de plata, una pastilla per al ritme cardíac i una altra més per si es donés el cas… Mig blíster amb quatre orfidals que, com tothom sap, temperen molts neguits, un multiusos amb recepta mèdica. “Una a la nit a l’anar a dormir i una altra ja a l’aeroport”. I també a la butxaca petita dels pantalons texans, que al Far West era per guardar-hi el rellotge, una petita pedra trobada a la frontera d’Arenys de Mar (per molts, Sinera) amb Canet de Mar, amb un vernís greixós adquirit de tant grapejar-la. Com més fricció més sort, és el que tenen els amulets, comenten. Ja a la butxaca esquerra, un clau de ganxo com està escrit que els buscava Pavarotti pels escenaris del món abans de cantar. Ja se sap, les manies i les supersticions són lliures i cadascú s’apanya amb les seves i amb les que pot i porta damunt. Uns bitllets calculant la despesa d’unes vacances discretes acaben l’inventari.
I a la butxaca dreta, moltes monedes de cèntims i algun xiclet solt enganxat a elles, una porqueria. Una medalleta de santa Rita perquè no se sap mai… La boleta de paper amb alguna anotació antiga i ja mig esborrada per més d’un rentat completa, més o menys, el recompte de l’altra butxaca. Una minisíndrome de Diògenes a la vista i al parer del senyor agent.
L’assumpte de la butxaca té substància. Cada una és un món. Una història personal. Una biografia possible. Alguna cosa que per poc que s’hi pensi és tema per a una novel·la. La caixa negra, més urbana que rural, de cadascun de nosaltres. Què els sembla com a títol: La intimitat de les butxaques? La intimitat s’acaba quan un és al control, al detector de metalls d’un aeroport, posem per cas davant un/a agent que l’escorcolla i li escura els seus interiors perquè tot xiula. I apareixen el clau de ganxo, la pedra de la sort, el blíster amb els orfidals, les pastilles per al ritme… santa Rita, el xiclet solt i grapejat… I expliqui-li a l’agent que és una persona delicada, supersticiosa, atemorida, amb por de volar… o un artista, posem per cas. No sé què és pitjor!
Josep Pla guardava les burilles a la butxaca de l’americana per cargolar després el tabac. Joan Miró, sempre poètic, portava a sobre un bri d’herba de Mont-roig mentre pintava La masia a l’estudi de París. Juan Ramón no sortia de casa sense l’ampolleta d’alcohol a la butxaca superior. Superstició o higiene? I tants altres que van ser l’espòiler de la nostra realitat, oi?