D’Altamira a Banksy
Cada vegada que Banksy fa un dels seus “salts” torna la polèmica. Des dels temps més antics alguna cosa inexplicable porta l’home a extrovertir i a plasmar les seves passions al mur. Del pintor d’Altamira al grafiter actual, passant per “l’Estanislau estima la Pepita” tatuat a l’escorça d’un arbre.
Ja de nens tots hem tingut la pulsió d’esgarrapar, guixar o tacar parets. És el mateix impuls que impel·leix l’artista contemporani i el grafiter a expressar-se amb la seva obra? Probablement.
La necessitat d’“explicar-se” és consubstancial a la naturalesa humana. Podríem qualificar d’artistes els nostres avantpassats cavernícoles? Sens dubte. A més no s’ha d’oblidar també l’aspecte exorcitzant de tota pràctica artística, o sigui: una manera de domesticar i fer més comprensible, potser més suportable, la vida quotidiana per mitjà d’imatges, dibuixos, somiejos i delits a la paret o a la cova. L’artista plasma el que sent i el que el disgusta. És el que li ocorre al grafiter: no li agrada el sistema. Està en contra i ho mostra amb el que té a mà, amb la pràctica més antiga.
L’artista plasma el que sent i el que el disgusta; és el que li ocorre al grafiter: no li agrada el sistema
Des dels seus inicis, en la marginalitat del River Bronx, el grafiti ha anat evolucionant estèticament i socialment. Els grups de joves vinculats al breakdance, al hip-hop i a la música dels MC5 tenien en les seves pintades l’expressió plàstica de l’antisistema. El metro de Nova York era la seva Altamira. I el barri, la tribu, i el grup: una cultura d’un cert salvatgisme ingenu.
Per descomptat res a veure amb aquesta horrible epidèmia actual d’envair, embrutir i empastifar l’espai urbà, amb la pràctica del tag, una firma repetida infinitament que taca cotxes privats, públics, negocis humils i tot el que sigui susceptible de ser atacat per l’ego tribal psicòpata de bandes de carrer sense ideologia ni ètica. Ni estètica. Res a veure amb la cultura del Bronx en què es parlaven més de 75 llengües en un ambient raper, marginal i pobre però creatiu i rebel. I res a veure, esclar, amb la poètica de Banksy ni amb el grafiti com a pràctica i vehicle d’expressió artística, urbana. La diferència és evident.
Però, sempre ens quedarà l’Estanislau que continua estimant la Pepita des de l’escorça d’un arbre.