El tren es modernitza, engoleix distàncies a més velocitat, però en conservem intacte a l’imaginari el repertori cultural. De viatge a Madrid, em distrec pensant que la plana de Lleida és el paisatge que contempla l’arquitecte d’Estranys en un tren. Com a la novel·la de Highsmith, sembla que darrere del vidre els camps es mouen com un llençol immens sacsejat per algú. Aquí deixo de divagar, no fos cas que un desconegut es planti al seient del davant i em proposi encarregar-me d’algun assumpte tèrbol.
En un moment en què gran part de la conversa global gira al voltant de l’abast de la intel·ligència artificial (IA), ens intriguen especialment les seves implicacions negatives. Tot invent porta el seu desastre, que sovint només es revela amb el temps: energia nuclear / desastre de Txernòbil; Airbnb / gentrificació immobiliària; xarxes socials /monetització de la intimitat.
Ara, mentre encara debatem sobre l’impacte psicològic del consum digital en línia per als adolescents, ens vindrà a sobre una ona gegantesca amb el poder d’arrasar-ho tot. De moment, sabem que la IA obre un nou front a les democràcies. Encara que la intel·ligència artificial té usos ja innegablement valuosos, les llumeneres de les tecnològiques acostumen a anteposar els aspectes positius al seu revers més fosc.
Mentre ChatGPT genera respostes coherents basades en algorismes, dades i la fiabilitat de l’estadística sobre quina paraula és més probable que segueixi a una altra, el monòleg interior dels passatgers del meu vagó es construeix a partir dels seus records, emocions, experiències i percepcions acumulades segons una altra mena d’algorisme, que és únic i indesxifrable. Al deixar vagar la mirada sobre el paisatge ondulant, les idees adquireixen una altra textura i profunditat.
La incontinència de la IA per produir textos, música i imatges augura una època de sordesa tonal crònica
Escolto les recomanacions de jazz d’un conegut i exploro les similituds entre la naturalesa d’aquest gènere, en què preval la improvisació, amb els nostres processos mentals: les capes de so em recorden els nostres bucles rumiants. Cada passatger compon els seus propis temes al cap, amb gran varietat d’acords i d’arranjaments, alguns amb més swing i progressió harmònica, però lluny de l’ordre d’una simfonia.
El musicòleg i traductor Luis Gago m’esperava a la Fundació March per parlar sobre Xostakóvitx en el marc d’un cicle de les seves obres. Mentre conversava amb aquest gran divulgador de la música clàssica, vaig pensar en l’abisme que hi ha entre escoltar un expert de la seva talla, que transmet coneixements amb passió i caràcter, i llegir un d’aquests textos anodins generats per ChatGPT sobre música, en què no hi ha anècdotes sucoses, humor o connexions inesperades.
Després vam anar plegats al Teatro Real per veure l’òpera El nas del compositor rus, basada en el relat homònim de Gógol. Ho lamento per aquells que sofreixen amúsia, incapacitat d’apreciar la música. Nabokov va admetre tenir sordesa tonal, per la qual cosa, encara que admirés Gógol, no hauria anat a l’espectacle. Diu el protagonista d’un dels seus relats que la música s’assembla a la xerradissa en una llengua estrangera, un soroll indistingible en què tot rellisca i es barreja. La incontinència de la IA per produir textos, música i imatges augura, em temo, una època de sordesa tonal crònica.
Lee tambiénLa distopia de Putin
Un dels coautors del llibret d'El nas va ser Ievgueni Zamiatin, un enginyer de formació que, en la seva distopia Nosaltres, va imaginar una societat que un segle després continua sorprenent pel caràcter visionari. En aquest món, hi regnen les matemàtiques i el control sobre la vida privada. Fins i tot hi ha un artefacte que produeix diverses sonates per hora, sense necessitat del que els antics anomenaven inspiració: “una forma desconeguda d’epilèpsia”.
Podran les noves eines tecnològiques al servei de la composició commoure’ns de la mateixa manera que Xostakóvitx a La simfonia de Leningrad? Traduirà una màquina l’experiència de la guerra tal com es viu en carn pròpia? Potser el més rellevant de la IA és que ens obliga a replantejar-nos què és l’art, la creació i aquesta “epilèpsia” a què es referia Zamiatin. Però també a reconèixer que, per orientar-nos en el futur, les humanitats continuen sent el millor bastiment per al pensament crític i la capacitat d’anàlisi. Avui el drama, com en el conte de Gógol, és perdre el nas. Sense bon olfacte, sense intuïció aguda, com podríem distingir que la imatge del papa Francesc, enfundat en un abric de Balenciaga, és un deepfake? La necessitat de l’engany és una ombra que ens persegueix des que caminem drets.
Lee también
