El dimarts em vaig palplantar davant del televisor amb la trista certesa de qui sap per endavant que presenciarà un deliri, una sessió d’hipnosi col·lectiva, un exercici de llançament olímpic de teories conspiratives, una oda patriòtica a la inconsciència. I, sobretot, una classe magistral de cinisme: la defensa de valors com la família tradicional a canvi de sang ucraïnesa. Va aparèixer un Putin d’acer amb el signe del fatalisme polític imprès a la cara, disposat a pronunciar el tan esperat discurs davant l’Assemblea Federal del seu país.
A Moscou, la sala abarrotada traspuava adhesió al líder i feia pensar en aquella descripció d’Orwell d’una nació que marxa cap endavant en bloc i perfecta unitat, tots pensant el mateix i repetint la mateixa consigna. El guia del poble no va decebre: va acusar Occident de ser un bressol de perversió disfressat de democràcia i, en una pirueta argumentativa, també li va atribuir tota la culpa de la guerra (vainà) –curiosament aquí no la va anomenar “operació militar especial”–, la mateixa que ell va iniciar fa un any. Tot amarat del victimisme de “la millor defensa és un bon atac” i sense estalviar elogis envers el propi règim, neoimperialista, revisionista i revengista, encara que el fet que s’escurés contínuament la gola restava força al missatge i la seva imatge distava de la de l’estrateg astut d’abans.
En gran part va ser un discurs per a consum intern, adreçat a una societat russa que, encara que sembla haver fet seva la indolència pròpia d’un Oblómov (el personatge radicalment apàtic de la novel·la homònima de Gontxarov), a les cases llegeix 1984. La distopia orwel·liana és un dels llibres més demanats fa anys, però la seva adquisició va repuntar en plena guerra fins a coronar la llista de supervendes, al costat d’una selecció de textos pacifistes de Tolstoi titulada No puc callar. Sembla que ha tornat a Rússia aquella doble vida del segle passat, necessària per subsistir: l’historiador Shlapentokh va explicar la sorpresa dels ciutadans soviètics quan llegien 1984, perquè hi trobaven un relat antropològic de la seva vida quotidiana.
Lee tambiénDones, vida, llibertat
En l’arenga de dues hores, Putin va proclamar, entre altres coses, que “és impossible derrotar Rússia al camp de batalla”, en una mostra més d’allò que va dir Proust: els fets es resisteixen a penetrar dins el món en què viuen les nostres creences. Putin va a la recerca d’un temps perdut, que no és sinó una projecció deformada en què la Segona Guerra Mundial –facilitada per l’infame pacte germano-soviètic– eclipsa qualsevol derrota.
Què hi ha de la guerra russo-japonesa, perduda el 1905 a causa de la falta de preparació i la corrupció del govern rus? O de la guerra afgano-soviètica, que va finalitzar quan l’exèrcit de l’URSS va haver de retirar-se després d’una dècada de combats inútils, amb joves usats com a carn de canó i retornats a les famílies en els famosos taüts de zinc? No ho té gens fàcil la societat russa, intoxicada tant des del púlpit presidencial com des de la propaganda televisada. A la guerra se la denomina “alliberament” necessari per “desmilitaritzar” i “desnazificar” territoris russos.
Un any de guerra i, com a eslavista, una sensació d’íntima derrota
I si el president es pot esplaiar en la narrativa sobre l’acompliment impecable del seu Govern, és perquè abans va seguir el manual del perfecte autòcrata: es va desmantellar la societat civil, es van neutralitzar les veus dissidents, es va convertir en un erm l’ecosistema informatiu i es van clausurar les organitzacions de drets humans. En altres paraules, es va destruir qualsevol alternativa: ara a les veus que es desmarquen de l’argumentari probèl·lic les declaren “agents estrangers”, en el que sembla una versió actualitzada de la categoria soviètica d’“enemic del poble”, per la qual cosa qui no dona suport avui al deliri militarista queda exclòs de la societat.
Recordem que el gir ideològic antioccidental del Kremlin va cobrar impuls després de la revolució taronja del 2004, un moviment de protesta democràtic en què la població ucraïnesa, governada per clans corruptes (herència postsoviètica), es va alçar en la seva aspiració d’integrar-se en l’espai europeu.
Un any de guerra i, com a eslavista, una sensació d’íntima derrota. La deriva de Rússia ha estat una d’aquestes profundes decepcions que porta la vida, però també ho ha estat la temeritat d’una Europa Occidental massa crèdula que, mera espectadora, va ignorar molts gestos autoritaris i criminals, immersa en el seu “món feliç”. El discurs excloent de Putin condemnarà la llengua russa a descobrir per què es va exercir amb ella la manipulació més barroera, com Victor Klemperer va fer amb l’alemany.
Lee también
