Molt abans del metavers (espai en què el món físic i el virtual s’uneixen per crear un món imaginari), una tecnologia més modesta, el llibre, va fer que els lectors de novel.les, per obra i gràcia de la ment, fossin Madame Bovary. A través d’un llarg procés evolutiu, el nostre cervell, com un simulador, va aprendre a anticipar els estímuls sensorials abans de percebre’ls realment. Si una obra de ficció ens atrapa, el que passa als personatges ens afecta com si fossin criatures vives. Recordo algú que no va superar mai la mort d’Anna Karénina.
Les grans novel.les exploren temes i emocions d’una manera que a la vida real se li escapa, creant llocs propis que es converteixen en paisatge íntim i compartit. Nabokov va definir els mons literaris com una “democràcia màgica” on fins i tot el personatge més insignificant té dret a viure i evolucionar.
Una mica d’aquesta màgia em va tocar quan l’actriu Maaike Neuville i el seu partenaire, tots dos belgues, van omplir amb la seva presència l’escenari semibuit del TNC en el muntatge Bovary . Tan familiar és l’heroïna de Flaubert que no feia falta reproduir-ne la caracterització. En lloc dels cabells bruns de l’Emma caragolats en una trossa, pentinat habitual de la nostra mestressa de casa de províncies, Neuville duia el cabell curt i roig. Deia el novel.lista que tot el que s’inventa conté una mica de veritat: “sens dubte, la meva pobra Bovary pateix i plora ara mateix en vint pobles de França”.
Encara avui una dona pel fet d’opinar, divorciar-se, sortir sola o prendre unes copes corre riscos
En una era prefeminista, l'Emma desafia les normes de la seva època perquè no es conforma amb els rols de gènere assignats i acaba llevant-se la vida per escapar del sofriment. Arsènic o vies de tren, aquest és el final de les dues adúlteres més cèlebres de la literatura. Des d’una òptica de primer món pot semblar un incident ancorat en el passat, però afirmar-ho significa no veure el quadre complet.
Ha estat notícia que les dones casades en segones núpcies a l’Afganistan temen que les detinguin per adulteri, perquè els divorcis infringeixen la llei islàmica dels talibans. La discriminació de gènere continua sent un problema omnipresent, arrelat en el món d’ahir i en l’actual. Avui el pateixen nenes a les quals es prohibeix d’estudiar (recordem l’ona d’enverinaments de col.legiales iranianes), així com les que són entregades verges en matrimonis concertats, o les que mutilen per incapacitar-les per al plaer.
En major o menor mesura, la dona xoca amb barreres més o menys hostils i visibles. En països com el nostre, dones de sobres preparades es donen cops de cap amb un sostre que, encara que es denomini de vidre, és més dur que el formigó. El dia Internacional de la Dona, celebrat ahir, és una oportunitat global per impulsar canvis i prendre mesures concretes en favor de la igualtat en totes les esferes. Als qui es declaren farts de reivindicacions violetes, paciència: això no va d’obtenir cinc minuts d’atenció mediàtica. Encara avui una dona pel fet d’opinar, divorciar-se, sortir sola o prendre unes copes corre riscos. No és victimisme.
Tornant al teatre, en el primer en què em vaig fixar va ser en la cotilla de l’actriu, aquesta peça tan de moda en el XIX que desplaçava els òrgans interns, limitava la respiració i afeblia la musculatura pèlvica. Després la faldilla sobre el mirinyac, una armadura semblant a una gàbia. Iniciada la representació, comença a obrir-se la faldilla de l’Emma per darrere. Els intents de l’actor per subjectar el tancament són inútils, mentre ella conté la respiració. D’entre bastidors arriba el rescat, mentre Emma fa broma amb el públic (“això no és part de la funció”) i exclama: “Que difícil que és ser dona!”. Aplaudiments.
Lee tambiénNabokov a l’Iran
Madame Bovary, c’est moi, va dir Flaubert. Amb aquesta novel.la s’ho va jugar tot: va ser la primera que va publicar, amb cada paraula es va esforçar com si hagués de serrar-les d’un bloc de fusta, perquè va dedicar-hi més d’un any de vida solitària, escrivint i corregint, per transfigurar la mediocritat d’una existència buida desbordada pel desig d’art. Ell era ella, perquè també era procliu a la desesperança i buscava en la literatura una manera d’enlairar-se. El seu atreviment va ser insuflar en un cos femení la insolència pròpia del desig masculí, amb tots els seus defectes.
Amb la seva crítica Flaubert va apuntar els seus espectadors, una massa complaent incapaç de reconèixer la doble vara de mesurar: “Almenys, un home és lliure; pot recórrer igualment els països que les passions… Una dona se’n veu constantment privada… Allà on hi ha un desig que l’arrossega existeix una conveniència que l’atura”.
Lee también
