Europa està aclaparada. Això provoca una doble reacció. Primera, la dels europeus que se senten orgullosos de ser-ho i creuen que la Unió Europea és el projecte polític més brillant de l’últim segle, perquè conforma una societat oberta que respecta els drets humans i les minories, i defensa la pluralitat i la lliure circulació d’idees. Segona, la dels europeus que creuen que Europa és una societat moralment i políticament decadent, afeblida per la divisió en un mosaic d’estats, i que no té estructures i prou força per seguir el ritme dels futurs actors polítics globals.
Reprodueixo el que vaig escriure després de la crisi financera del 2008: que no era una crisi del mercat (d’institucions), sinó una crisi de mercaders, és a dir, de maneres de fer, de persones, que havien abandonat els seus principis i valors. I considero que passa el mateix avui a Europa: que el que falla són les persones, els europeus, que, adormits per un benestar que creuen que els és degut, relativitzen els vells principis i valors, tenen unes ganes de treballar decreixents, posen els seus interessos personals per sobre dels generals i, per tant, no tenen prou sentit de pertinença a Europa com a àmbit de solidaritat.
Fa temps que els europeus som així. Per això vaig escriure un vell article titulat “Pilat era europeu”. Em reitero en el que vaig dir llavors: que Pilat i els europeus solem rentar-nos sovint les mans. Per això, els europeus se les van rentar el 1936, en permetre –gràcies al Pacte de No Intervenció– que els espanyols ens matéssim durant tres anys en una guerra de pobres. També ens les rentarem a Iugoslàvia, aconseguint el súmmum de la ignomínia a Srebrenica, on un batalló holandès ens va representar a tots a la massacre pels serbis de 8.000 bosnians musulmans. I avui ens les rentem a Ucraïna, ajudant sense assumir costos personals.
Una anècdota ho corrobora. Feia pocs dies que Rússia havia envaït Ucraïna. Assistia a Madrid a la conferència d’un polític espanyol que és un home decent, intel·ligent i que tira pel dret. Durant el sopar posterior, vaig dir que, si de veritat es volia haver evitat la guerra, el que l’OTAN hauria d’haver fet quan els serveis secrets nord-americans van anunciar una invasió imminent, era destacar cent mil soldats a la frontera russo-ucraïnesa, per advertir als russos “aquí estem”. I, com diuen a Tudela, “se armó la de Dios es Cristo”. Jo vaig quedar a mig camí entre un exaltat i un imbècil.
El futur d’Europa es decidirà aviat a Ucraïna: si planta cara a Rússia o s’arronsa
Som els europeus uns covards? No, només passa que estem esmorteïts per la bona vida. Quan la primera guerra del Golf, Espanya va destacar força (terrestre i naval) a la zona de conflicte. Encara hi havia servei militar obligatori, i els pares d’uns mariners que anaven a les dotacions de les fragates implicades van obtenir audiència del seu president autonòmic, amb intenció de demanar-li que intercedís per deslliurar els seus fills d’aquesta missió. El president, home culte amb talla política i notori coratge, va intentar dissuadir-los. Va agafar un paper i, amb l’ajuda d’un dibuix, els va dir: “Els vaixells navegaran fins aquí; mentre que el foc enemic arribarà fins aquí; adonin-se que els seus fills corren més risc una nit de divendres anant amb moto a una discoteca que en aquesta expedició”. A la qual cosa una mare va respondre: “No, senyor president, no, perquè si el meu fill es mata anant a la discoteca serà perquè ell ho ha volgut, mentre que si mor en campanya, serà perquè ho han volgut d’altres”. No hi havia resposta. Això també és Europa.
Lee tambiénRèquiem per un Estat difunt
La civilització europea fundada en la filosofia grega (la raó i la ciència), el dret romà (la llibertat i la propietat) i la teologia cristiana (el sermó de la Muntanya) ha assolit les cotes més altes de la cultura universal, concretades en els drets humans, l’Estat democràtic i social de dret i l’economia de mercat. Però potser els europeus d’avui, farts de tants drets individuals exigits fins al paroxisme, no siguem capaços de defensar el nostre llegat. El futur d’Europa es decidirà aviat a Ucraïna: si planta cara a Rússia o s’arronsa. No hauria de cedir.