Set euros i mig. Set euros i mig! 1.247,90 pessetes! És el que m’acaben d’acanar en l’estrena de l’any del cinquantè aniversari de la mort del dictador per un cafè. Un cafè. M’ha passat a Madrid, a la típica terrassa atapeïda de gent, de molta, moltíssima gent abduïda en tota mena de dispositius electrònics i fent gala d’aquella sorprenent capacitat de watsapejar, tiktokejar, tuitejar, agendar, teletreballar, prendre alguna cosa i fumar i vaporejar de manera simultània que tan bé se’ls dona als de la capital.
M’he esperat una bona estona. M’ha servit per empassar-me les converses cridaneres d’uns joves que comparteixen taula però no xerrada (prefereixen el que escupen els seus mòbils), el fum que fueteja per totes bandes i la sorpresa de veure com tan d’horeta, són les deu del matí, s’evaporen dotze canyes i un gintònic al costat de les estufes de gas (prohibides de fa temps a Madrid) que al policia municipal que es pren allà alguna cosa més que un respir no li semblen susceptibles de sanció.
Segons el cambrer, el valor del gra registra la cotització més alta des del 1977
I al final arriba el meu cafè. Servit en una tassa de porcellana. Senzilla. Sense publicitat. S’agraeix. Però encara que només he demanat un cafè, la tasseta m’ha arribat amb el plat a joc, un sobret de sucre i una cullera desproporcionada. Enorme. M’hauria de ser igual. Perquè només he demanat un cafè per demanar alguna cosa. Podria haver estat un mediana (cafè amb llet de mig matí servit, esclar, en un got mitjà) o el també madrileny mitad y mitad, amb llet calenta i freda. Però podia haver sigut aigua. Un te. Un bitter. ¡Uno de calamares! La castissa xocolata amb xurros. Jo només volia anar al bany... i em fastigueja haver-me d’empassar aquest panorama per 7,50 euros.
Què passa aquí amb les culleres de cafè? No en tenen? Saben que hi ha diversos usos i mides? Rebento. Encara que no tenia cap intenció de tocar la cullera que m’han encolomat perquè el cafè sempre es pren tot sol, l’hi pregunto al cambrer. Ell, que també està creuat, m’ explica que van tenir culleretes més petites, però que la gent, els guiris diu ell, se les enduia, així que ara s’aprovisionen al xinès del davant, i les que veig, gairebé es disculpa, “es lo que hay”.
Lee también
Deu passar a tots els cafès de la capital, raono, perquè jo ja ho he vist mil vegades, però i el preu? Doncs pujarà, m’avisa per regalar-me després una classe de macroeconomia. El valor del gra va escalar un 70% el 2024 i registra la cotització més alta des del 1977: 287,74 cèntims per lliura!, amb un dòlar envalentit i el bloqueig del canal de Suez que ho fastigueja tot, diu. Això del cafè és un luxe, resumeix el meu cambrer, que ja no està enfadat, un llicenciat en ADE obligat a servir cafès curts amb culleres infinites i l’única raó per la qual, al final sí, deixo anar 7,50 euros per un solo que no tasto.
