Turquia lidera un nou ordre

El triomf dels rebels sirians ha estat possible gràcies a l’audàcia de Turquia en el seu afany per liderar un nou ordre a l’ Orient Mitjà, sens dubte més islamista, però també més pragmàtic. El triomf aclaparador d’Israel sobre l’ Iran i Hizbul·lah, unit al desgast de Rússia a Ucraïna, completen les causes que han precipitat el final de la dictadura laica a Síria.

Els rebels es presenten com a moderats, però els EUA els consideren terroristes. El seu principal repte és evitar el caos que sorgeix amb tot buit de poder. Conscients del que es juguen, parlen de reconciliació i hi ajuda que el primer ministre continuï a Damasc, disposat a col·laborar en un govern de transició, com demana l’ONU.

Erdogan juga amb Rússia, Israel i els EUA una partida a diverses bandes que pot ajudar Palestina

El president turc, Recep Tayyip Erdogan, que fa una dècada va facilitar el gihadisme a Síria, veu ara complerta la seva aspiració de tenir a Damasc un soci sunnita que li deu la vida. Farà, per tant, de tutor per evitar que es radicalitzi i acabi caient, com va passar amb altres governs islamistes sorgits de les primaveres àrabs.

Erdogan té ara una gran oportunitat, però a l’ Orient Mitjà no hi ha un pam de terreny que no estigui minat. Per sortejar-lo ha de jugar a diverses bandes.

Si Rússia ha deixat de lluitar per Al-Assad ha estat perquè Turquia li ha garantit que els rebels respectaran la base aèria a Latakia i la naval a Tartus. Erdogan i Putin han tingut els seus frecs però s’entenen. Turquia és membre de l’OTAN i, alhora, defensa el seu territori amb el sistema antimíssils rus S-400.

Els Estats Units, malgrat l’aïllacionisme que predica el president electe Donald Trump, no poden cedir tota la iniciativa a Turquia. El Pentàgon té 900 soldats al nord-est de Síria, territori kurd connectat amb el protectorat del Kurdistan iraquià. Ells són una garantia davant l’ Iran i Turquia. Erdogan considera que els kurds són terroristes perquè amenacen la identitat turca, però són aliats dels americans i també dels israelians. No té, doncs, més remei que acceptar la seva semiindependència.

Israel, ara que ha recuperat tot el seu poder dissuasiu, ha de donar un vot de confiança a la nova Síria. A Netanyahu no li agrada gens Erdogan perquè és un ferm defensor de la causa palestina, però no té millor alternativa. Una Síria islamista sense la supervisió turca seria un gran perill.

Erdogan es farà pagar aquest favor. Amb Egipte i Qatar pressionaran perquè Israel accepti un Estat palestí. Es lògic també que l’Aràbia Saudita i els EAU donin suport.

La pau torna a tenir una oportunitat, però només si Israel i els EUA accepten que l’islamisme sunnita arreli a Síria. Potser és demanar massa en aquesta època de guerres i supremacismes, però només les concessions més difícils garanteixen la convivència.