La segona temporada de la sèrie La diplomática de Netflix és encara millor que la primera. Els personatges no només són creïbles, sinó que el guió de Debora Cahn resulta sorprenent. El Govern dels Estats Units s’implica en un atemptat a un vaixell de l’Armada britànica amb la intenció de culpar-ne els independentistes escocesos, a les portes d’un referèndum. La vicepresidenta nord-americana ho justifica per la por que s’acabi descomponent la UE, perquè després podrien independitzar-se nacions sense Estat i cita explícitament Catalunya. Cahn posa en relleu els moviments separatistes, però alhora adverteix que les potències occidentals no permetran que triomfin.

M’ha vingut al cap aquest capítol veient al diari d’ahir la imatge d’Alfred Bosch (Foc Nou) lliurant a Alba Camps (Esquerra Nacional) el pla del seu col·lectiu per a la independència. La situen el 2030, però consideren que el 2025 hi hauria d’haver una conferència nacional d’ERC per acabar d’afinar l’estratègia. Foc Nou i Esquerra Nacional són les formacions que van obtenir menys vots a la consulta per renovar al partit republicà, però la seva suma podria donar-los una oportunitat per disputar a la Nova Esquerra d’Oriol Junqueras la victòria.
Bosch (Foc Nou) va lliurar a Camps (Esquerra Nacional) un pla per a la independència
A la fotografia, a Bosch i a Camps se’ls escapa el somriure, com si no s’acabessin de creure un document entregat amb la mateixa solemnitat que el lliurament per a la firma dels tractats de la Pau de Westfàlia. Però la realitat no s’ha de confondre amb el desig, com ens adverteix Luis Cernuda en un dels seus millors llibres de poemes amb aquest títol, on es llegeix: “Desengaño indolente / y una calma vacía / como flor en la sombra/ el sueño fiel nos brinda”. L’independentisme está dividit i al si d’ERC se subdivideix encara més. Els separatistes han caigut al 40% després del canvi de cicle del procés i ja no figuren entre les preocupacions dels catalans les relacions entre Catalunya i Espanya, segons el CEO.
El periodista nord-americà Henry Louis Menken, que utilitzava la ironia com ningú, va escriure una cosa que és útil per als que es pensen que tenen solucions per a tot: “Per a cada problema sempre hi ha una solució fàcil, clara, plausible i equivocada”.