El pitjor de viure sol és dormir sol. Com gairebé tot, és qüestió de gustos i soc conscient que hi ha parelles que dormen anys i vides senceres menyspreant-se, odiant-se o humiliant-se. Però com si es tractés d’un poema de Wislawa Szymborska, perdonin les persones importants atribolades amb els problemes del món que avui m’hagi comprat flors i les posi al gerro del menjador de casa.
El fet de dormir amb algú que vols que dormi al teu costat té una cosa que supera el sexe i l’amor, és una qüestió de tribu i confiança. Adormits han tallat el clatell a reis bíblics i han mossegat a la jugular vampirs, han pensat en d’altres i han ordit maneres d’abandonar-te, així que, al despertar, tot segueixi igual és meravellós. Quan dorms amb algú, el primer que veus al despertar és aquest algú i després et veus a tu. És la teva brúixola, la teva estrella polar. En aquell moment, aterres, t’assegures que no estàs perdut, que tot anirà bé, que no estàs sol.
Dormir amb algú que vols que dormi al teu costat té una cosa que supera el sexe i l’amor
Obres els ulls i la bèstia de la teva mateixa espècie i, potser família, és allà, adormida o desperta, somrient o jurant que mai més tan tard o no tant vi o assegurant que arribem justos a ves a saber quina estupidesa. Hi ha una cosa estranya i divina en el fet que mamífers com nosaltres hàgim decidit aquesta mena de complicitat absoluta que és dormir junts tota la nit sense escapar-nos, sense matar-nos, sense robar-nos, pura companyia i afecte, amor, desig, amistat. Només per estar millor.
Te’n vas a dormir sol i agafes un llibre i potser lorazepam. El que sigui perquè se’t tanquin els ulls i t’oblidis que tens tot el llit per a tu, i que ningú no t’estirarà els llençols al girar-se o et clavarà una puntada de peu com a senyal de navegants. Adormir-se només és la meitat del desastre (recordeu Szymborska, les flors, el gerro), però més de l’altra meitat és despertar i seguir sol. La possibilitat que algú hagi anat més tard al llit o que s’hagi colat per la finestra com Peter Pan s’esvaeix immediatament.
Obres els ulls sol i no hi ha un igual que sigui el primer que veus sinó una tauleta de nit, l’armari d’Ikea, el portàtil obert amb música relaxant, l’estúpida làmina de Hopper. Un bodegó de coses inertes com la cabina d’un capità d’un vaixell que potser ja és sota el mar. Abans de comprovar-ho, et lleves i et fas un cafè. Tot sol.
Lee también
