Quan jo tenia onze anys em recolzava a tot arreu. El motiu és que estava sempre irremeiablement cansat. Les teories al respecte es dividien en paternes i maternes. Les primeres eren que estava gras, cosa que era veritat. Les de la meva mare eren que tenia els peus plans, cosa que era mig veritat, ja que els meus peus tenien poc arc, però no eren plans del tot. Sigui com sigui, allà on hi havia una cadira, tamboret, sofà, balustrada, balcó, tàpia i qualsevol superfície per recolzar-s’hi, ja hi era jo. Pel que sembla, el pas de la infantesa a l’adolescència em cansava. Necessita estar assegut o, com a mal menor, recolzat.
En una visita al monestir de Montserrat vam entrar al museu. Havia d’estar dret uns vint minuts, per això necessitava repenjar-me. Vaig veure una paret i –després d’un gir olímpic– vaig deixar caure el meu cos amb sobrepès i peus amb arc insuficient sobre el mur. Vaig calcular malament. Part de mi va tocar un quadre, que es va despenjar i va caure a terra. El terrabastall es va sentir per tot el museu. Sense veure què era el que havia caigut, vaig mirar el meu pare, que amb ulls desencaixats venia cap a mi, i la meva mare, que, com a veterana jugadora de bàsquet, va clavar els peus en zona per protegir la pilota, o sigui jo. Si el pare accedia a mi, seria falta en atac. Potser fins i tot tècnica.
El quadre que el meu cul va picar i va fer caure datava del 1578 i era un Greco (amb dubtes, però, de moment un Greco) amb el títol de Magdalena penitent. De fet, una còpia autògrafa d’una altra Magdalena original que figura a Budapest. La particularitat de la tela, més enllà que es trobés al terra del Museu de Montserrat per culpa d’un adolescent cansat, era que constituïa una de les poques mostres d’erotisme en el Greco, ja que la Magdalena, sí, mira al cel, però l’espatlla està nua,i es pot veure un pit (tapat). Els avanço que el quadre no es va veure afectat per la caiguda, cosa que no es va poder dir de mi, que vaig ser esbroncat i castigat. L’únic bo és que vam tornar al cotxe i em vaig asseure, i en no res vam tornar a casa, on hi havia cadires, sofàs, llits...
Aquell record ignominiós dels meus onze anys m’ha tornat a la memòria a causa que, en dies passats, al Museu Hecht de Haifa (Israel), un nen va destrossar un gerro de l’edat de bronze datat l’any 3500 a.C. El nen tenia 4 anys i, al contrari que el meu cas, no va ser per cansament insuportable sinó per curiositat, ja que la criatura va voler saber què hi havia dins del gerro i el va abocar per comprovar que –vaja!– no hi havia res. El drama estava servit, ja que es tractava d’un dels pocs estris de l’edat de bronze que s’ha trobat intacte. Tot i això, atesa l’edat del menor i que el gerro es trobava sense protecció, a aquell trencament no se li va donar més transcendència i fins i tot es va convidar la família i el trencagerros-de-l’edat-de-bronze que tornessin a visitar una altra vegada el museu. S’encarregaria a un expert que reconstruís aquella relíquia.
El quadre que el meu cul d’onze anys va picar i va fer caure datava del 1578 i era un Greco
Si la meva experiència serveix a aquell nen –com amb tots els delinqüents menors d’edat, a la notícia se n’omet la nacionalitat, però palestí no devia ser–, li diré que de tot en treus un ensenyament de vida. Jo, per exemple, vaig continuar cansat i recolzant-me en qualsevol lloc, però durant lustres vaig deixar de visitar museus.
Lee también
