Mereixem una altra oposició
El passat dia 20 vaig obrir La Vanguardia per la secció de Política i vaig topar amb aquest titular a cinc columnes: “ Feijóo prepara per al setembre una ofensiva de desgast contra Sánchez”. I em vaig dir, en primer lloc: caram, quina novetat! I, en segon: quin curs polític apassionant ens espera! I, en tercer: Això és tot el que se’ls ha ocorregut als estrategs populars durant el regenerador parèntesi estival? Ja hi tornem a ser?
Aquesta ofensiva portarà sol·licituds de compareixences del president Sánchez i de diversos ministres al Congrés i, també, al Senat, on la majoria popular ofereix a les crítiques i reprovacions un potent altaveu, tot i que després no es tradueixin en el que els caçadors denominen peces cobrades. Dit d’una altra manera, les salves de desqualificacions dirigides als socialistes (a les Corts o en entrevistes quotidianes) i les peticions de dimissió poden quedar en més soroll que no res, en requeriments estèrils.
Així ens ho indica, almenys, l’experiència. Si teclegen a Google, posem per cas, la frase “El PP demana la dimissió de Marlaska...” –diana favorita dels conservadors i, alhora, ministre de l’Interior longeu (des del 2018)–, podran completar-la de moltes maneres. Exemples: “...per sopar en un restaurant de Madrid mentre els antiavalots actuaven contra els independentistes a Catalunya” (octubre del 2019); “... per la crisi de Ceuta” (agost del 2021); “... després que el Suprem anul·lés la transferència de Trànsit a Navarra” (febrer del 2024); “...perquè la destitució de Pérez de los Cobos era il·legal” (març del 2023); “...per la mort de dos guàrdies civils en aigües de Barbate” (febrer del 2024); “...per la crisi migratòria a les Canàries” (aquest estiu); etcètera, etcètera, etcètera.
Marlaska és un ésser humà i com a tal deu cometre errors, una altra cosa és si de prou gravetat com per fer-lo fora. En això s’assembla a altres ministres, com Margarita Robles, sobre qui també creixen les peticions de dimissió, ara per ara sense èxit. Els remeto novament a Google. I podria assenyalar els titulars d’altres carteres en situació semblant, però no voldria avorrir.
El PP vol exercir l’oposició com una partida d’escacs, i anar menjant-se peces del rival fins a fer-lo fora del tauler. Però actua com aquells caçadors matussers vestits de Rambo que no cacen un conill o una perdiu ni a trets, i que abans de tornar a casa esgoten la munició a la babalà i deixen la muntanya amb una catifa de cartutxos buits.
S’arriba lluny per aquest camí? Quan demanes moltes dimissions, i no en cau cap, el que estàs suggerint és que no tens prou força per aconseguir el teu objectiu. Se n’adona el PP, que està projectant aquesta imatge? Així mateix, quan adverteixes un dia sí i l’altre també que Espanya es trenca o el model d’ Estat s’esmicola, i després no passa res d’això, quina credibilitat et queda?
L’oposició cansa i avorreix; almenys, l’Executiu ens sorprèn de vegades
La tasca de l’oposició hauria d’anar una mica més enllà. Per exemple, cap al constant desenvolupament d’un programa alternatiu capaç d’interessar a la ciutadania, cap a idees més seductores que les del Govern. És això el que fa? No. Al març, el PP va voler manifestar el seu poder territorial –governa onze autonomies, i Ceuta i Melilla– i la seva visió d’ Estat amb la Declaració de Còrdova, que tenia més d’andanada contra la llei d’ Amnistia que de programa atractiu. Hi imperaven les vaguetats.
Potser perquè no totes les seves autonomies volen el mateix, i no és fàcil definir polítiques de futur que agradin a totes. Hi afegeixo un cas recent: el PP va sortir en bloc contra el pacte d’ERC i PSC sobre sobirania fiscal catalana, però no va donar alternatives que millorin el finançament autonòmic.
Hi ha motius per afirmar que l’actual Govern d’Espanya no és el millor dels possibles. Però l’oposició cansa i avorreix. Almenys, l’executiu ens sorprèn de vegades, sacseja el tauler, té iniciatives... I a més l’economia va bé. Mentrestant, l’oposició s’embranca en la desqualificació i la batussa, en els vaticinis apocalíptics incomplerts, i no aconsegueix tombar el Govern, malgrat que es fica en bassals, ni tan sols els seus ministres.
Tot això ens diu que l’oposició actual tampoc no és la millor possible. Podríem afirmar que mereixem una oposició millor. Sobretot, els que aspiren que deixi de ser-ho i assoleixi el poder.