Les últimes setmanes de la política als recorden aquella pel·lícula dels noranta, Speed, en què un autobús amb passatgers circula a tota velocitat i no pot parar o explotarà. El guió de les pròximes eleccions presidencials està governat per l’adrenalina. Tant és així que la renúncia de ja gairebé ha fet oblidar l’intent de magnicidi. Després de sortir-ne pràcticament il·lès, l’instigador de l’assalt al es va presentar com a víctima d’una bala “per la democràcia”; el polaritzador, com a unificador del país. Una batalla de relats que seguirà durant uns mesos amb un final incert. Tanmateix, guanyi qui guanyi, alguna cosa sí que explotarà. Si vencen els demòcrates, com ho rebrà l’electorat trumpista? Posaran en perill l’Estat ? I si triomfen els republicans, quines conseqüències tindrà en l’actual divisió social?
La transformació del Partit Republicà des del 2016, amb la irrupció de Trump que feia anys que temptejava les vies d’entrada a la cursa presidencial, ofereix diverses lliçons sobre la democràcia, o més aviat sobre les maneres de desmantellar-la. Si és un consens àmpliament acceptat la tasca que ha de dur a terme una oposició responsable –a mig camí entre la fiscalització del govern, la presentació de propostes alternatives i la col·laboració amb l’objectiu d’un bé comú–, no ho és menys que l’esperit autocrític ha d’anar dirigit també cap a les pròpies files.
El canibalisme trumpista del Grand Old Party, fundat el 1854 al mateix estat, Wisconsin, on s’ha celebrat la seva última convenció nacional –i que es recordarà per la transmutació d’un apòsit en senyal diví i, malgrat el tediós i desmanegat discurs de Trump, pel culte a la seva personalitat–, ha estat l’últim clau al taüt del liberalisme conservador clàssic. Si no hi ha oposició dins d’un partit quan aquest vira cap a un hiperlideratge sense pluralitat interna, si es conrea el descrèdit de les institucions i dels processos electorals, o si l’estratègia es basa en l’atac personal sense filtres contra el rival (aneu-vos preparant per a l’assetjament sistemàtic contra l’actual vicepresidenta per la seva condició de dona, filla d’immigrants i originària de l’àrea de la badia de San Francisco), la democràcia queda ferida. I això és preocupant en un país amb més armes que persones.
Avivar el ressentiment com a principi mobilitzador, o el de terra cremada, és com passejar-se amb un llumí per un bosc sec. No s’espera que ningú faci ombra al líder. Un cas paradigmàtic és l’ascens de J.D. Vance, el cridat a donar continuïtat al republicanisme aspre. Fins fa poc crític obertament amb Trump, s’ha fos en una abraçada amb l’aclamat cavall guanyador interioritzant el seu populisme: l’ambició és un poderós antídot contra els escrúpols morals. Ho apunta Maggie Haberman a El camaleón, la biografia sobre l’excèntric magnat: aquest “gaudeix veient les persones que prèviament l’han criticat com s’humilien a la recerca del seu perdó o aprovació”.
La transformació del Partit Republicà ofereix diverses lliçons de com desmantellar la democràcia
Però no tot el desgast va a càrrec del partit de l’elefant. Els demòcrates tornen a pecar d’urgència i eludeixen el debat intern que ja es van saltar en les anteriors eleccions per por d’un segon mandat trumpista. En política, abans de fer un pas, s’ha de pensar també en el principal oponent, per no servir-li amb safata els arguments perquè t’ataquin. La rapidesa amb què s’ha volgut desviar la conversa impulsant Kamala Harris pot tenir danys col·laterals. La paraula més repetida entre els republicans és coup per referir-se a la candidatura demòcrata exprés. Té molt de cop d’efecte, útil comodí de la política contemporània. És veritat, Kamala Harris té un somriure més agradable que el de Trump i, a més, pot mobilitzar el vot de minories ètniques, dones i joves (una cosa no gaire difícil davant el seu futur oponent, nascut el 1946), però afirmar això és apostar per una correlació simplista.
Per segona vegada, si es confirma la candidatura de Harris, els demòcrates faran pinya sense un debat obert durant el qual construir un programa sòlid. I aquest serà el guió que repetirà el moviment MAGA, que ja la ridiculitzen com una candidata DEI (acrònim de Diversity, Equity, Inclusion). És a dir, més guerra cultural. Prenguem-ne nota també aquí. Totes dues coses, l’absència de contrapesos interns i de debats profunds d’idees al si dels partits, fan un flac favor al sistema.
Lee también
