A la Puerta del Sol, encara retruny la motoserra de Milei, qui ja va advertir abans de seure a la Casa Rosada que no havia arribat per guiar xais, sinó per despertar lleons. Apòstol de la llibertat (de mercat), acaba d’encadenar reconeixements en una minigira europea per Madrid, Hamburg i Praga. Lluny de ser un viatger qualsevol, venia del futur amb el seu missatge antiesquerrà. Economista reconvertit en visionari, pronostica que li donaran el Nobel. Al Real Casino de Madrid, Milei va concloure el seu discurs amb tres visques a la llibertat –rematats amb “carajo”– després d’assegurar que és possible “recrear el paradís a la terra” amb les seves receptes econòmiques i l’ajuda de les noves tecnologies (llegiu: barra lliure a la IA). Per al mandatari argentí, el pecat original és considerar cada necessitat com un dret. I, atès que les necessitats són infinites i els recursos limitats, el “socialisme empobridor” finança aquests drets mitjançant impostos i deute. A les seves intervencions (disponibles al web del Palau del Govern de l’Argentina) queda clar que Milei es mostra tal com és, sense màscares: ell és el que sembla.
A Ferraz, suposo, és on la roda dentada de la motoserra ha tocat més os. Tot i això, gairebé no han blasmat les seves provocacions, ni la conveniència de la distinció atorgada, o ho han fet amb la boca petita. Podrien haver recordat a l’argentí que havia anat a alliçonar sobre socialisme i llibertat a un país com el nostre amb una herència de gairebé quatre dècades de dictadura no comunista. Que el que ell diu “monstre empobridor de la justícia social” va alleugerir les càrregues de la pandèmia, i que l’últim malson provocat per una desregularització excessiva va provocar una crisi de dimensions globals, salvada amb diners públics. També que, com explica la historiadora Helena Rosenblatt, les arrels del liberalisme es basen en l’enfortiment de l’individu, sí, però mitjançant la col·laboració humanitària i la cerca del benestar col·lectiu. Va ser a la segona meitat del segle passat quan la idea del liberalisme es va transformar radicalment i es va convertir en el que promouen els qui celebren Milei aquests dies.
L’esquerra espanyola, entre tanta refundació i autocomplaença, no hauria de treure els ulls de França
Però l’atenció de la cúpula de Ferraz està més centrada, m’atreveixo a afirmar, en el que passa a França. Els partits a la dreta, en uns temps en què obtenir majories absolutes sembla una mica del passat, busquen desesperadament estratègies guanyadores, vinguin dels Estats Units, Hongria o Itàlia. I la fórmula Le Pen? Aquest diumenge, Reagrupament Nacional (RN) podria consolidar-se com a partit agafa-ho-tot amb l’atracció de vots de tot l’espectre ideològic. Això inclou l’esquerra desencantada (la “gauche lepéniste”, talismà preuat) que, encara que voti RN, no sent que estigui traint els seus valors tradicionals. Més aviat, creuen que són els partits històrics de l’esquerra –el socialista Hollande va donar el cop de gràcia– els qui els van abandonar, a ells. Marine Le Pen ha triat de cap de cartell un rostre amable, Jordan Bardella, el “gendre ideal” crescut en una banlieue, dada central de la seva mitologia. Aquest cadell de les joventuts de l’RN va presentar el seu programa dilluns davant la premsa, amb no poques dificultats. Inclou propostes per a tots els perfils, incloent-hi els joves que no senten la culpa dels més grans a l’hora d’introduir una papereta d’ultradreta a l’urna.
Des que Marine Le Pen va agafar les regnes, ha integrat al seu discurs elements propis de l’esquerra per combinar-los amb l’ADN xenòfob del seu partit i canalitzar així la frustració i la còlera populars. Sap que molts la consideren l’“últim cartutx”. Un dels seus votants ho formulava així: “No sé on anem, però som-hi”. Una declaració que reflecteix incertesa i risc, una aposta per l’abisme que recorda les passades eleccions a l’Argentina. A diferència de Milei, el maquiavel·lisme de Bardella radica en el fet que ell és mera aparença, un producte de màrqueting acuradament elaborat, tal com descriu Pierre-Stéphane Fort a la seva biografia sobre l’aspirant a primer ministre, Le grand remplaçant (2024). L’esquerra espanyola no hauria de treure els ulls de sobre el que passi el 30 de juny a França, entre tanta refundació, autocomplaença i debat ad aeternum . Allà, una part important del que hauria de ser (traslladat a l’escenari espanyol) la seva potencial base electoral estima que la seva única opció és un tecnopopulista com Bardella, d’origen italoargelí, que promou la “preferència nacional”, mentre sense immutar-se recomana com a lectura L’estrange r de Camus.
Lee también
