Arribo a un París amb ressaca electoral. És dimarts, i afortunadament la vaga de controladors aeris no ha afectat el meu vol. Hi ha webs que mostren el calendari d’aturades laborals diàriament a França, res extraordinari en una cultura on la mobilització social està molt arrelada, i menys encara abans d’uns Jocs Olímpics. Al sortir del metro, encara es veuen cartells de la campanya europea. No hi ha hagut temps perquè es descoloreixin ni perquè quedin tapats per altres anuncis. Fins i tot sense veure’n les cares, només pels eslògans s’endevina la ideologia del partit. La clau és si hi apareix França (“França torna”, “La França orgullosa”) o “Europa” (“Ganes d’Europa”, “El 9-J necessitem Europa”). Algú degué preguntar-se si valia la pena treure’ls després que Emmanuel Macron, quan només es manegaven enquestes a peu d’urna, optés per dissoldre l’Assemblea Nacional. París no seria una festa (almenys perfecta) per als lepenistes. Si un procés electoral és com entrar dins un túnel sense saber on duu fins que se’n surt per l’altre extrem, el president de la República va decidir ficar-se en un cul de sac. Als quioscos destacava la portada de Libération amb una crida a formar un “front popular” com a reacció directa als primers contactes entre els partits de dreta la mateixa nit electoral.
A Espanya, l’amenaça de plebiscit va tenir algunes sorpreses, però no va incloure (i s’agraeix) una altra convocatòria a les urnes. Plantejar unes eleccions europees en clau nacional, en lloc de privilegiar i exposar propostes i objectius per a Brussel·les, significa no prendre’s seriosament el que està en joc i, amb això, fomentar l’abstenció. Amb l’èxit incontestable de l’RN a França, principal cavall de Troia ara a Brussel·les, la fotografia de conjunt plasma un escorament assentat a la dreta, amb una constel·lació de partits –russòfils clarament, o no– que, després de la lliçó del desastre del Brexit, busquen revertir des de dins el projecte comú d’integració, l’última utopia sensata que queda dempeus perquè se sustenta en drets i llibertats, precisament allò que promou la millor versió d’Europa. Sense arribar al catastrofisme, la nova configuració del Parlament Europeu transmet cert vertigen i una sensació de temps històric circular. Com diu un vers de Piedad Bonnett, “lo terrible es el borde, no el abismo” (el que és terrible és el caire, no l’abisme), i al voltant d’aquest caire hi ha l’arc temporal de només una generació i mitja entre una Simone Veil i una Marine Le Pen.
La nova configuració de l’Eurocambra transmet cert vertigen i una sensació de temps històric circular
Enrere queda l’optimisme de la llarga dècada del 1990 –o l’”excés d’optimisme”, segons l’últim assaig de González Férriz– i la fórmula miraculosa de Jacques Delors (“competència que estimuli, solidaritat que uneixi, cooperació que reforci”). Des del tsunami financer del 2008, sembla que se’ns resisteix trobar una fórmula adaptada als temps, a tall de revulsiu a la sensació de futur cancel·lat. No sé si Europa és un projecte en marxa, una idea, un concepte o un mite, a més d’un territori de fronteres difuses (la geografia és un parany). Em quedo amb què és una “tasca infinita” que no es conforma amb el pragmatisme, sinó que, per perviure, necessita generar alternatives a la desigualtat, les concentracions de capital, la precarització. El Partit Popular Europeu se sentirà alleujat de no necessitar l’encaixada amb el neofeixisme italià, però fins a l’últim minut va preparar el terreny. L’esquerra –excepte en el cas nòrdic– no ha canalitzat el malestar del qual s’ha alimentat l’extrema dreta ni l’atenció dels votants joves, als quals sedueix la fauna de les xarxes socials. O fan una aposta forta per l’Estat de benestar, amb menys lluita d’egos i argot acadèmic, o l’hemorràgia serà lenta, però incessant.
Per més que soni a tòpic, la força d’Europa radica en la seva diversitat. “Que no vam viure, al segle XX, la tirania dels idiomes que pretenien tornar-se únics?”, es demanava Camille de Toledo (El haya y el abedul: Ensayo sobre la tristeza europea, Península, 2009). Quan sento el discurs de l’extrema dreta, no puc evitar visualitzar la imatge d’un continent de mentalitat monolingüe, ancorada en una identitat unívoca i intransigent. Parlen d’una nova Europa que ja sona a vella. Usuaris francesos de les xarxes socials fan crides a la mobilització: “Sabem quins són els problemes del país, d’Europa, del món, però… calar foc a la pròpia casa no és l’opció”. Certament, sobren piròmans.
Lee también
