Confesso que no suporto els que només són comentaristes. Els professionals de la xerrameca, que analitzen, però no proposen. Em semblen banals, irresponsables, febles, amb graus de tal refinament que semblen especialistes del postureig. En moments de fred intens, necessitem algú que porti mantes i que aïlli bé l’edifici, no a un comentarista que transmeti la dada sense més ni més. I, quan la calor estreny, algú que obri les finestres, o millor encara, que planti arbres per mitigar la calor futura. No perdem el temps escoltant a aspirants a xarlatans.
Els qui només comenten la realitat sense pensar, analitzar, proposar o intentar solucions solen ser decebedors. Com destaca el poema Quien hace vive de Vicente Aleixandre, premi Nobel de Literatura: “ Hacer es vivir más”.
Recordem el discurs sensacional del 26è president dels Estats Units, Theodore Roosevelt, pronunciat el 1910 i que conté un fragment inspirador: “El que compta no és el crític, no és la persona que assenyala com els forts ensopeguen o com la persona d’acció ho podria haver fet millor. El mèrit correspon a qui està a l’arena, amb la cara plena de sorra, suor i sang […] i que en el pitjor dels casos, si fracassa, almenys fracassa atrevint-se en gran, de manera que el seu lloc no estarà mai entre aquelles ànimes fredes i tímides que no coneixen ni la victòria ni la derrota”.
El grandíssim Nelson Mandela va lliurar una còpia d’aquest discurs al capità de la selecció de rugbi de Sud-àfrica abans de la final del 1995. Van guanyar contra els All Blacks, que eren els favorits. En la història, la millor estratègia ha estat baixar a l’ arena i posar fil a l’agulla en comptes d’exclamar-se. Ens hem d’arriscar, proposar, treballar en lloc de limitar-nos a comentar. Fer després d’haver reflexionat, amb criteri, compromís i lluitant pel que és just. I com si encara ens estiguéssim enfrontant a la pandèmia de la covid, mantinguem els comentaristes almenys a cinc metres de distància.
Lee también
