La societat actual es troba en un estat constant de confrontació: homes contra dones, dretes contra esquerres, joves contra vells, els d’aquí contra els de fora, funcionaris contra empleats d’empreses privades i viceversa en cada cas i, així, fins a l’extenuació. Aquesta dinàmica està portant a una cancel·lació massiva de la qual no quedarà res per cancel·lar.
Hem arribat a la fase fundacional que a Alemanya es condensa en una paraula: Feindbildung, la construcció de l’enemic. Avui, molts construeixen la seva identitat entorn de l’odi. D’ençà que vaig llegir M. El hijo del siglo de Scurati, sobre la vida i el segle de Mussolini, m’ha quedat clar que estem repetint patrons. Les paraules van preparant el terreny i eventualment es converteixen en gestos i accions destructives cap als altres. La societat no té un espai comú i està obsessionada a cancel·lar tot allò que no encaixi amb les pròpies preferències. Si no t’agrada la marca de colònia que feia servir Camus, procedim a cancel·lar-lo. Fem caure totes les estàtues, però no renunciem a les riqueses dels nostres avantpassats. Els cursos de demolició són plens, els d’assumir les nostres contradiccions i misèries, buits.
En un intent per cridar l’atenció, alguns estan disposats a recórrer a la violència i destrucció, com ho va fer Heròstrat el 356 a.C. quan va incendiar al temple d’ Àrtemis a Efes (considerat una de les set meravelles del món antic). Per què passa això? Una hipòtesi plausible és que convivim amb tanta gent que no deu haver estat estimada en la infantesa que, avui, adults, alguns volen calar foc a tot. Hi ha tanta amargor, enveja i mediocritat, que estem en risc de la destrucció generalitzada.
La solució passaria potser per retornar als valors d’esforç, paciència, voluntat d’aprenentatge, buscar una veu més individual i menys tribal. Més vida interior. Més respecte. Més consciència del que val la pena. Ho va dir Marguerite Yourcenar en aquell passatge de les Memòries d’Adrià que comença: “No menyspreo els homes...”. Busqueu-lo.
Lee también
