M’agrada molt la història del nen que li pregunta a la mare: “Per què has posat aquest quadre a la paret?”. “Per fer bonic”, li contesta la mare. “I per què no en fa?”, replica el nen. Això ve a tomb perquè acabo de visitar a Madrid, en tres dies, 28 galeries d’art i, en més d’una, jo m’he fet la mateixa pregunta que el nen. I és que l’art contemporani es desvincula de les nocions tradicionals de l’art i de la bellesa i desafia totes les normes.
Al seu dia el cubisme ja va trencar amb tot el que es coneixia fins aleshores i la societat va considerar que els quadres de Picasso, Braque i Gris eren horrorosos. Van Gogh va vendre un sol quadre en la seva vida. No només va ser incomprès, sinó que el van titllar de boig. Andy Warhol –avui les seves obres valen milions– va començar sent fortament criticat.
És cert que a hores d’ara els principals compradors d’art són xinesos i que els encanten les imatges infantils, tretes de llibres de contes o de còmics. Per això tants artistes contemporanis fan servir aquestes imatges més pròpies de còmics. Això ja ho va fer Roy Lichtenstein, però els seus quadres tenen un altre missatge molt més potent, com la denúncia de les guerres, la violència, etcètera. Per la qual cosa treu les seves imatges de còmics de guerra.
Els compradors d’art prefereixen el que és conegut a allò desconegut i cada nou moviment ha trigat anys a ser acceptat. Però tard o d’hora l’art amb majúscules és reconegut i admirat. Segurament perquè crea sentiments que de vegades no són agradables, sinó que ens indignen o entristeixen. I això ho va entendre molt bé Goya quan va pintar Els desastres de la guerra.
D’altra banda, la fotografia està experimentant un desenvolupament extraordinari, segurament perquè cadascun de nosaltres fa moltes més fotos que abans i aprecia més una bona foto feta per un artista professional. La fotografia ja ocupa un lloc important en l’art contemporani mundial i els grans fotògrafs ja comencen a cobrar preus equiparables als dels grans pintors.
Lee también
