El preu de la investidura serà alt i molt laboriós. La legislatura comença amb la mateixa tensió amb què va acabar l’última. Governar amb el soroll de la confrontació entre dos blocs que no se suporten ni es toleren comportarà un malbaratament d’energies inútil. Però la política consisteix a gestionar les contradiccions derivades dels interessos contraposats dels ciutadans.
És improbable que Alberto Núñez Feijóo sigui elegit perquè amb Vox i UPN queda a cinc escons de la majoria necessària. Pedro Sánchez passarà el rasclet i pot repetir govern amb els socis habituals i amb els vots afirmatius de Junts que gestiona Carles Puigdemont des de Waterloo.
Es pot dir, per tant, que el Govern d’ Espanya depèn de la voluntat d’un expresident de la Generalitat, eurodiputat, demandat per la Justícia espanyola i partidari de la independència de Catalunya. És la paradoxa inesperada de la política espanyola en aquest estiu del 2023.
Més enllà de com s’aclareixen els interrogants puntuals que la política de blocs planteja, és interessant veure què ha canviat els últims deu anys des que Artur Mas va obrir el procés, que va tenir el moment àlgid en els fets d’octubre del 2017. Catalunya torna a ser el factor que determina la configuració de la política espanyola.
En el lúcid assaig El país que nunca existió, Gabriel Magalhães fa un recorregut amable i documentat sobre aquells episodis de la nostra història que es remunten a passats sense solucionar i que comporten un impediment per viure el present com un viatge cap al futur.
El que provoca que el nacionalisme espanyol tingui per principal enemic el catalanisme polític és perquè defensa una idea alternativa d’ Espanya. El catalanisme polític, des de Valentí Almirall fins que Artur Mas decideix obrir l’opció unilateral d’independència, havia tingut dos eixos constants: un autogovern més important per a Catalunya i participar en la modernització i la gestió dels assumptes polítics i econòmics d’ Espanya. La política de Jordi Pujol durant 23 anys es basava en l’axioma del peix al cove, que els nacionalistes bascos han exercitat des de sempre, sense importar-los massa qui governava a Madrid.
Catalunya torna a ser el factor determinant en la configuració de la política espanyola
La novetat del procés és que es fa el salt del nacionalisme a l’independentisme i ja no es tracta del que deia Manuel Azaña al defensar l’Estatut del 1933 posant-se en la mentalitat de molts catalans que volien viure d’una altra manera dins de l’ Estat espanyol. L’alternativa era la ruptura perquè l’independentisme no confia ja en la convivència política hispànica.
Magalhães enalteix els grans èxits de la Constitució del 1978, el període més llarg de la nostra història en llibertats, progrés i pau social. Tot l’edifici ha estat sostingut pel nostre ancoratge a Europa, que ha fet fora els vells fantasmes i les pors ancestrals a repetir enfrontaments inútils.
La mirada de Magalhães, un portuguès que ha viscut en moltes parts d’ Espanya i que té un coneixement exhaustiu de la nostra història, arriba a la conclusió que la Constitució s’ha congelat en el temps i el que era un factor de cohesió s’ha convertit en una zona de conflicte. La divisió que s’estableix a Catalunya entre independentistes i constitucionalistes és un equador que no s’ha aconseguit superar malgrat el fet que les forces independentistes van perdent vots a dojo i representació parlamentària en totes les eleccions.
Lee tambiénL’aritmètica no admet cap retòrica
No es tracta de canviar la Constitució, sinó d’adaptar-la i fer-la més útil en uns temps que són diferents als de fa 44 anys. L’autor remarca que els dos únics canvis constitucionals van ser provocats des de l’exterior, per decisions de les institucions europees que calia articular amb la realitat espanyola. Van ser reformes lleus que no van provocar cap debat.
Les constitucions no són taules de la llei, sinó principis bàsics que han estat objecte d’esmenes i canvis al llarg dels anys. Penso en Alemanya, el Regne Unit, Itàlia, França i els Estats Units, que des del 1778 han aprovat 27 esmenes, algunes de gran importància. L’immobilisme de la Constitució afecta també el rei Felip VI, que, sent tan jove i fent la seva feina correctament, està envellint amb una Carta Magna petrificada.
El que passi els propers dies va més enllà d’una investidura o de la formació d’un nou govern. Magalhães aporta reflexions de futur per articular les relacions en la convivència hispànica que incorporin de manera civilitzada la diversitat multicultural del país.
Lee tambiénOppenheimer i Einstein
