És precipitat fer vaticinis sobre com serà la governabilitat a Espanya d’aquí a final d’any. Hi ha moltes incògnites i, com sempre en política, mai falten els imponderables. La gran majoria de ciutadans vol saber qui serà investit president del Govern i en quines circumstàncies i, si no és possible, quan seran les pròximes eleccions.
Tota la resta és retòrica i formarà part de l’estira-i-arronsa dels partits fins que hi hagi una majoria de diputats que votin a favor d’un nou president. Alberto Núñez Feijó sap que en un règim parlamentari no n’hi ha prou amb guanyar les eleccions si no s’aconsegueix prou suports al Parlament. Ara per ara no n’assoleix la suma per ser investit president.
La mateixa regla la coneix Pedro Sánchez, que ha començat a picotejar en un mosaic de partits diversos i distants per obtenir pels pèls la investidura. Els discursos sobre qui ha guanyat o qui ha perdut les eleccions s’estavellaran contra l’aritmètica. Ja ha acabat la campanya electoral i ara cal fer política, que descansarà sobre els interessos dels petits partits i la seva deriva ideològica.
Si Sánchez aconsegueix una investidura haurà de ser, segons les seves paraules, traduint una majoria social de progrés en una majoria parlamentària. Caldrà veure com ho fa. Serà a costa de contradiccions i de promeses pressupostàries i de lliurar a l’independentisme tot allò que posi a sobre de la taula en les negociacions que ja han començat.
Cap dels dos grans partits no s’ha adonat encara que les eleccions no les ha guanyat ningú amb prou força per governar per si mateix. Hi ha hagut un lleu reforç del bipartidisme, amb un corriment de terres cap a la dreta convencional i fins a cert punt també cap al Partit Socialista. Però la fotografia de les eleccions mostra una Espanya empatada amb si mateixa, que, al seu torn, és incapaç de respondre als reptes plantejats històricament per Catalunya i el País Basc.
La política democràtica tolera totes les discrepàncies, però no accepta mai la fatalitat
El desempat, des que Felipe González va perdre la majoria absoluta el 1993, ha vingut d’uns quants vots de Catalunya que són decisius per assegurar la investidura i l’estabilitat. El mateix va passar el 1996 quan José Maria Aznar va lliurar a Jordi Pujol tot el que li va demanar per aconseguir arribar a la Moncloa. Els pactes del Majestic van ser el traspàs de competències amb més càrrega política des de la Constitució del 1978. Van incloure des de la supressió dels governadors civils fins al desplegament dels Mossos com a policia integral catalana.
La novetat de les eleccions del 23 de juliol és que han donat la clau de la governabilitat a un partit que vol anar-se’n d’ Espanya. Carles Puigdemont ha proclamat fa uns dies que, com a líder de Junts, no en vol saber res de Pedro Sánchez, a qui ha acusat de no complir la paraula. Ja que l’expresident de la Generalitat, instal·lat a Waterloo des del 2017 i requerit formalment per la justícia espanyola pels fets d’octubre d’aquell any, és imprescindible per investir Sánchez.
La situació és entre còmica i surrealista. Posa en relleu la precarietat del sistema si s’observa amb la mentalitat de l’ Espanya única i no com el que estableix el preàmbul de la Constitució al “protegir tots els espanyols i els pobles d’ Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. No es tracta tant de qui sigui el president ni tan sols de quin partit és, sinó de com es governa un país amb els llums llargs encesos i sense actuar amb presses per aconseguir com sigui el favor d’un grapat d’escons.
Lee tambiénOppenheimer i Einstein
El trajecte immediat és difícil i complex, però no intransitable. Primer, cal acollir-se a les regles de joc establertes en el nostre sistema parlamentari, evitant dreceres inconstitucionals. En segon lloc se situa l’observança de la divisió de poders com a element bàsic per a l’estabilitat política. Tercer, cal introduir el concepte de capil·laritat territorial tenint en compte que Espanya no comença ni acaba al gran Madrid i que fora de les seves fronteres reals o imaginàries hi ha vida intel·ligent.
El respecte a l’adversari és imprescindible en aquests temps inestables. La confrontació basada en la intransigència no porta enlloc. La política democràtica tolera totes les discrepàncies, però no accepta mai la fatalitat. L’opció de noves eleccions és nefasta per a l’interès de tots, però si el preu de la investidura és abusiu, caldrà obrir novament les urnes. Carles Puigdemont té la paraula avui per avui.
Lee tambiénEspanya única o plural
