Joan Laporta, president del Barça, ens va delectar dilluns amb una roda de premsa per donar la seva versió del cas Negreira, pel qual el jutjat número 1 de Barcelona investiga el club com a presumpte comprador de favors arbitrals. Laporta deu ser dels que pensen que la millor defensa és l’atac. Perquè si bé no va aclarir el detall de les relacions entre el club i Negreira, que fou vicepresident del Comitè d’Àrbitres, va aprofitar l’ocasió per llançar acusacions contra el president de La Liga i contra el Reial Madrid, i per presentar el Barça com la víctima d’una campanya de desprestigi. Va exposar així el cas com un exemple de Barçafòbia i, per implícita extensió, de catalanofòbia, sense necessitat de verbalitzar aquestes dues paraules rematades amb el sufix fòbia.
Vivim una esplendorosa primavera de les fòbies. Qualsevol col·lectiu que diu ser atacat tendeix a declarar-se objecte d’una fòbia. O sigui, d’aversió, avorrició, animositat o sentiment de rebuig visceral motivat per la seva condició. Per exemple, si algun espectador de l’esmentada roda de premsa va perdre el fil de la doctrina laportiana i es va fixar –era inevitable– en la seva panxa prominent i en la intensitat amb què els botons baixos de la camisa tensaven els traus corresponents, ha de saber que es va arriscar a ser acusat de grassofòbic. Com també s’arriscaria qui ponderés els luxosos escorços abdominals del conseller Elena al Parlament, cada cop que posa un braç fent nansa i enretira el faldó de la jaqueta; o les dificultats del republicà Junqueras per cordar-se l’americana.
El de les fòbies és un sector dinàmic i a l’alça. Sempre n’hi ha hagut de relatives als temors que ens produeix el medi natural, des de la claustrofòbia (por dels espais estrets) fins a la contrària, l’agorafòbia, passant per la hidrofòbia (por de l’aigua) o l'aracnofòbia (temor de les aranyes). També hi ha fòbies relacionades amb determinats col·lectius professionals, com l'odontofòbia (por dels dentistes). I n’hi ha, en nombre creixent, amb una dimensió social o política. Per exemple, la xenofòbia, que descriu la por o el rebuig a la persona estrangera o d’una altra ètnia. O la LGTBIfòbia i les seves diverses varietats, començant per l’homofòbia, referida a la discriminació i fins i tot la violència que pateixen certes persones en funció de la seva orientació sexual.
Tots els col·lectius que ho desitgin ja poden denunciar ofenses i reivindicar drets. I deunidó si ho fan. Però no tots aquests drets són comparables, ni del mateix valor per al conjunt de la humanitat. Una cosa és denunciar, perseguir i condemnar tota agressió homòfoba. I una altra és aixecar, posem per cas, la bandera de la grassofòbia, arribant a convertir com han fet certs col·lectius, en un exercici de reassignació de significat, el 4 de maig, dia mundial l’Obesitat –de fet, de la lluita contra l’obesitat–, en el dia contra la Grassofòbia. Bé està que tots mirem d’evitar les facècies a costa dels obesos. Però presentar-los a tots com a víctimes no responsables de la seva opulència no es correspon amb la veritat.
Abunden els col·lectius que denuncien ofenses i reivindiquen drets
Cal agrair que els metges es preocupin per l’obesitat, que afecta 800 milions de persones (i una quarta part dels espanyols i les espanyoles), i que alertin de la incomoditat per als qui la pateixen i del risc que comporta per a la seva salut. I no ho és tant que aquests col·lectius relativitzin aquests riscos, que presentin la grassofòbia com un sistema d’opressió, redueixin el seu estat a una subtil expressió de la diversitat i convidin els col·legues amb sobrepès a una festiva celebració de la grassor. Perquè hi ha grassos i grassos. Com hi ha diferents aproximacions a la grassor. Kingsley Amis deia que fora de cada home gras n’hi ha un altre d’encara més gras que un dia el completarà. I Cyril Connolly assegurava que en tot home gras hi viu empresonat un de prim que voldria recuperar la llibertat. Els dos autors eren britànics i tenien sobrepès.
Si aquesta proliferació de fòbies més militants que solidàries prospera –tot indica que així és i així serà–, potser propiciarà l’aparició d’una altra: la fòbia a la fòbia. O sigui, la fòbia als qui diuen lluitar contra fòbies a la gènesi i consolidació de les quals van contribuir amb la seva indolència i el seu victimisme. No tot és culpa dels altres!
Lee también
