Cada vegada que llegeixo un informe que indica que només un de cada cinc –d’altres diuen de cada set!– habitants de la Terra vivim en sistemes plenament democràtics em poso a tremolar. Pel que això significa i perquè aquest percentatge continua caient. De la mateixa manera que augmenta, doncs, el percentatge de països sota règims il·liberals (per no parlar de les dictadures sanguinàries de tota la vida).
El segle XXI està sent nefast en aquest sentit. Des que Vladímir Putin va ascendir al poder a finals del 1999, nombrosos països han caigut, un rere l’altre, a mans de polítics populistes, nacionalistes, refractaris a la globalització, nostàlgics d’imperis dissolts, partidaris de perpetuar-se en el poder pagant qualsevol preu, començant per les llibertats de la ciutadania.
Sospirar pels vells imperis nacionals és inútil: els desafiaments avui són globals i col·lectius
La llista ha estat analitzada pel periodista Gideon Rachman, i és llarga. Després de Putin a Rússia, Recep Tayyip Erdogan va aconseguir el poder a Turquia el 2003, Viktor Orbán a Hongria el 2010, Xi Jinping a la Xina el 2013, Narendra Modi a l’ Índia el 2014, Donald Trump als Estats Units el 2017, Jair Bolsonaro al Brasil el 2019... No parlem de repúbliques bananeres, sinó de països amb tradicions centenàries o fins i tot mil·lenàries i, en uns quants casos, amb fonaments democràtics sòlids, que a més a més sumen la barbaritat de 3.600 milions d’habitants. I, en realitat, encara són més: altres països coixegen del mateix peu.
Tot i això, i amb tota la cautela, hi ha motius per a l’esperança. Putin va cometre un error de càlcul molt gruixut a l’envair Ucraïna, aviat farà un any: demostra diàriament les debilitats militars i econòmiques del seu país, i ara està més a prop del seu propi final que un any enrere. Xi Jinping, passats tot just tres mesos des que va iniciar un tercer mandat que presumia il·limitat, s’ha vist obligat a alterar la seva política de covid zero i cancel·lar la majoria de restriccions que havia imposat: el seu lideratge ha quedat bastant abonyegat. Trump, que va ser derrotat per Joe Biden a les presidencials del 2020, està ficat en incomptables embolics judicials i ja no sembla el candidat amb capacitat per aglutinar el seu partit. Bolsonaro va perdre les eleccions a l’octubre, i Lula és de nou president del Brasil d’ençà que va començar l’any...
La conclusió és òbvia: els homes forts no ho són tant. Per més que es facin fotos amb el tors nu i empunyant un fusell de caça major, a cavall o banyant-se en aigües gèlides. Per més que fomentin el culte a la personalitat com van fer Hitler, Stalin o Mao. Per més que es presentin com a líders estimats i vitalicis... Allà on les eleccions encara són lliures, un mal mandat pot privar-los de la poltrona. I allà on no ho són, un virus com el de la covid pot arruïnar la seva credibilitat, saturar-los els hospitals i els crematoris, revelar els seus errors catastròfics de gestió i situar-los davant l’abisme. Per exemple, si es confirmen els 1,7 milions de morts per covid que algunes projeccions vaticinen per al mes d’abril a la Xina.
Molts dels homes forts aposten pel nacionalisme i abominen de la globalització. Però, els agradi o no, el món està globalitzat, com suggereix la proliferació de grans multinacionals, de grans tecnològiques, de grans empreses logístiques, o l’expansió de la intel·ligència artificial. A més a més, el món ha d’actuar unit, vulguis o no, davant determinats problemes, començant per la crisi climàtica i continuant per la migratòria o la sanitària, que són de naturalesa global, i davant els quals els pegats nacionals serveixen de poc i, com a tals, són insuficients.
Per aquesta raó, i també perquè el món futur no serà com el passat –cada dia se n’allunya a més velocitat–, no té cap sentit que països com els esmentats tractin de caminar sols. I més encara que ho facin mirant al passat i dominant, animats per la idea vana i nostàlgica de refer imperis perduts i de recuperar un passat suposadament més llustrós.
En l’actualitat, la nostàlgia no només és un error, com va advertir José Luis de Vilallonga a l’hora de titular les seves memòries. Atesos els desafiaments apressants que tots plegats afrontem, la nostàlgia és abans que res una irresponsabilitat, i a sobre té un potencial destructiu alarmant.