Vivim l’època de ‘la meva veritat’
LA COMÈDIA HUMANA
Fa uns deu anys, xerrant en un vol de Barcelona a Madrid amb el periodista Lluís Bassets, vaig fer un comentari obvi, banal, sobre “la politització del futbol”. Encara bo que li vaig deixar anar el tros de tòpic perquè em va donar una resposta que no deixo mai de recordar. “Jo parlaria més aviat –em va contestar– de la futbolització de la política”.
Va ser veritat aleshores i ho és més cada dia que passa. El que Bassets volia dir era que el món polític s’estava tornant tan infantil i tribal com el del futbol. En el futbol això no és un problema. L’essència del que significa ser un aficionat és un retorn als hàbits mentals de la infantesa. És a dir, a la senzillesa de la polarització. Sents lleialtat incondicional pel teu equip, el bo, i odies el rival, el dolent. Les decisions de l’àrbitre sempre són les correctes si van amb els teus, incorrectes si van en contra.
En el que se suposa que és el món adult de la política això sí que és un problema. Aquí el que està en joc és el benestar públic, la seguretat de les famílies, de vegades la guerra o la pau. I la democràcia mateixa. Però els polítics, estiguin en el govern o en l’oposició, semblen tornar-se més fanàtics cada dia que passa. No tots però sí molts es comporten com el nen petit que, en el seu egocentrisme colossal, no concep una veritat objectiva al marge dels seus desitjos o interessos immediats. La maduresa consisteix, almenys en part, a saber dubtar, a qüestionar –encara que sigui només una mica– els teus prejudicis o idees rebudes. Però vivim en l’època no de la veritat sinó de la meva veritat . La de “ Mama, mama, jo soc bo i aquest nen és dolent”. I punt.
El cas més extrem, perquè als Estats Units tot sempre és més gran, és el de Trump i els seus devots. El comitè de la Cambra de Representants que acaba de concloure la investigació sobre la invasió del Capitoli del 6 de gener del 2021 va acumular una muntanya de proves que van demostrar que Trump es va inventar el motiu darrere l’esmentada invasió, el frau electoral suposadament comès pel seu rival, Joseph Biden. Però Trump i la seva gent insisteixen en la seva veritat, igual que els seguidors d’un equip de futbol quan denuncien que l’àrbitre es va equivocar –o el van comprar– a l’assenyalar un penal cantat o no assenyalar-lo . La lleialtat a la tribu està per sobre de qualsevol noció observable dels fets.
No sempre va ser així. Parlem d’un fenomen del segle XXI, no del XX. En les democràcies, dic, no en les tiranies com les de Franco, Hitler, Stalin o Mussolini, on la veritat era la que ells deien que era. Fins a finals del segle passat existia un consens general als Estats Units sobre el que era la veritat. Quan es va constatar la participació de Richard Nixon en l’escàndol del Watergate els fidels del Partit Republicà es van rendir davant l’evidència que el seu president havia actuat contra la llei. El president Nixon va dimitir. Trump, els crims del qual han estat d’un ordre cent vegades més perillós per a la democràcia, continua aquí, insistint que ell és la víctima i presentant-se una vegada més, amb el suport de desenes de milions, com a candidat presidencial.
En política i el futbol, lleialtat a la tribu abans que res i ceguesa davant els seus defectes
Malgrat el seu extremisme, el cas Trump no deixa de ser emblemàtic. Veiem variants sobre el tema a Europa Occidental, a França i a Itàlia, i particularment al Regne Unit, on la majoria dels que van votar per la causa del Brexit encara insisteixen a negar el mal manifest que els ha causat sortir de la Unió Europea. Ho veiem a l’Amèrica Llatina, en països com Mèxic o el Brasil, on la polarització és tal que sembla que allà conviuen dues espècies diferents. Ho veiem, per descomptat, a l’Argentina, on després de la unitat pàtria passatgera que va despertar el Mundial ja tornen al mode per defecte d’enemistat tribal. Ho he vist aquesta setmana a Espanya.
Vaig estar en un programa de ràdio amb la icona i una vegada messies de l’esquerra espanyola Pablo Iglesias. El tema era l’Argentina i, concretament, la icona i encara messies de l’esquerra argentina Cristina Fernández de Kirchner, la vicepresidenta condemnada per un tribunal fa unes setmanes per defraudació a l’ Estat. Vaig seguir el cas en els mitjans, com vaig seguir el comitè del Congrés dels Estats Units que va investigar Trump, i la meva percepció va ser que l’Everest de proves en contra seu –Fernández de Kirchner és infinitament més rica avui que quan va arribar al govern amb el seu marit en el 2003– no deixava als jutges més remei que trobar-la culpable. Fernández de Kirchner, com fent-se ressò de Trump, diu que és víctima d’“un Estat paral·lel” i d’“una màfia judicial”.
Iglesias defensa Fernández de Kirchner com la dreta més radical dona suport a Trump
Iglesias estava amb Kirchner. El seu cas no era comparable, va dir, amb la corrupció de la dreta espanyola, concretament la del Partit Popular. A “ Cristina”, va insistir, l’havien “assassinat” els mitjans. El mateix, casualment, que diuen Trump i els seus defensors. Ara, em pregunto, si els rols s’haguessin invertit, si el nèmesi de Fernández de Kirchner, l’expresident Mauricio Macri, hagués estat condemnat en circumstàncies idèntiques a les de l’actual vicepresidenta, amb les mateixes proves en contra, Iglesias hauria saltat a defensar-lo amb la mateixa convicció? Sospito que no.
Com la dreta més radical dels Estats Units amb Trump, Iglesias és incondicional en el suport a la capdavantera de l’esquerra argentina. Lleialtat a la tribu abans que res. Ceguesa
davant els seus defectes sempre. La corrupció és la corrupció no importa d’on provingui? No. La corrupció és la corrupció si la fa l’altre.
La veritat només és la veritat que vull veure des de la meva tribuna
El problema que té la dreta trumpiana és que tindrà una credibilitat limitada quan munti, com s’espera, una investigació en el Congrés contra les suposades corrupteles del fill del president, Hunter Biden. El problema d’ Iglesias és que la nuesa del seu partidisme o, el que és el mateix, la seva deshonestedat intel·lectual li fa perdre credibilitat quan acusa el PP, per més raó que ell tingui, del mateix que acusen la seva Cristina.
Així ens va. La política es redueix al meu equip és bo i el teu és dolent. La veritat només és la veritat que vull veure des de la meva tribuna. I així és com la democràcia es corroeix i comença la seva relliscada, com vol el nen Trump sense entendre-ho, cap a un autoritarisme com el rus, o el franquista al seu dia, on la veritat és l’enemic a vèncer i l’objectiu és que deixi d’existir.