Confessió d’un moralista penedit

Deia Oscar Wilde: “Puc re­sistir-me a tot llevat de la temptació”. Volia pensar que jo era més fort que l’Oscar. Resulta que no. Vaig tenir les millors intencions, ho prometo. Fastiguejat per la porcada de la FIFA d’elegir Qatar­ co­­­m a seu del Mundial, vantant-me de la meva exquisida sensibilitat moral, volia boicotejar el torneig. Vaig fallar a la primera.

La meva excusa és que tenia uns amics a casa que havien vingut de lluny per veure la primera setmana del torneig amb mi a Barcelona. Volien veure la cerimònia inaugural. Volien fins i tot veure el primer partit, el superclàssic entre Qatar i l’ Equador. Ho vaig veure tot amb ells.

Vaig pensar –volia pensar–que després de la vergonya d’aquell primer diumenge de la competició no tornaria a veure res més. Allà hi havia el meu estimat Morgan Freeman, el que va interpretar una vegada Mandela, l’amic amb qui he compartit taula en tres continents, era allà sota els focus de l’estadi Lusail llegint extractes de l’ Alcorà a canvi, he de deduir, d’una milionada de gasodòlars... Què hi feies, Morgan? On és la teva dignitat?

I després el partit, la constatació no només que els qatarians no saben jugar a futbol, que es pot perdonar, sinó que ni tan sols els interessa, que és imperdonable. Ens havien venut la història que Qatar era un altre país futboler més, que era mentida que no compartien la passió per l’esport que sentim el gruix de la humanitat. Doncs els que van mentir van ser ells. El que va cridar més l’atenció del Qatar, 0 - Equador, 2 va ser la suposada afició qa­tariana, que, com les càmeres de televisió no deixaven de recordar-nos, no va parar de ballar i saltar i cridar càntics fins al final del partit.

Però hi havia una cosa estranya. No responien al que passava al camp. El ritme continuava igual, l’alegria no minvava quan el seu equip fallava una altra passada o concedia un gol. Els tatuatges d’alguns havien d’haver servit de senyal. Els qata­rians, gent socialment restreta, no són de tatuatges. Un periodista intrèpid va descobrir la veritat. L’afició local es componia de mercenaris libanesos als quals havien pagat uns bons calés per interpretar el paper d’ardents cheerleaders qatarians.

Quan l’estadi es va començar a buidar faltant mitja hora, per evitar el trànsit tornant cap a casa, vaig resoldre que l’havia encertat amb la idea del boicot. Ja n’hi ha prou, vaig pensar, de tanta presa de pèl.

Però, com un borratxo en un bar que repeteix “una més i me’n vaig”, l’endemà em vaig asseure amb els amics a veure l’ Anglaterra- Iran. Malgrat la decepció que el Déu xiïta no va donar la victòria als fidels, tampoc no vaig poder resistir veure la pallissa que li clavaria l’endemà l’Argentina, sempre la meva favorita en un Mundial, als sunnites de l’ Aràbia Saudita. Una altra decepció. No, una catàstrofe. Va perdre l’Argentina, per l’amor d’ Al·là!

Vaig provar de tranquil·litzar-me pensant que Messi, almenys, tindria el seu consol. L’Aràbia Saudita, vaig recordar, és el seu nou país adoptiu, per al qual exer­ceix d’ambaixador de turisme a canvi, suposo, de força més del que va rebre Morgan Freeman per fer el numeret com a ambaixador de l’islam. Però després vaig pensar en els 50.000 que havien travessat mig món per donar suport a la seva selecció, que ara queia a la primera, i em vaig enfonsar en la desolació.

Volia boicotejar el Mundial, però no tinc la fortalesa per privar-me de l’alegria del futbol

Ja està. Adeu. Prou motiu per deixar-ho tot d’una vegada i dedicar-se a algun passatemps més noble, com seguir les aventures de les Kardashian a TikTok o les de Meghan i Enric a Instagram.

Vaig aguantar tres dies. Em vaig perdre el que va resultar ser el miratge del partidàs que va fer Espanya contra Costa Rica. Em vaig perdre la victòria del Japó contra Alemanya. Bé, vaig veure els gols després a YouTube, i em vaig enamorar de la kamikaze selecció japonesa, però això no compta, em vaig dir. No compta.

Però l’Argentina- Mèxic? Havia de fer com si res mentre em plovien missatges al mòbil d’amics argentins que mantenien la fe boja? Hi vaig caure. No vaig poder re­sistir la temptació. I el resultat em va donar la raó.

Des d’aquell dia ja no m’enganyo més. Un torrent de futbol. Espanya, Anglaterra, França, el Brasil, Portugal, Bèlgica, la gloriosa Japó i, esclar, l’Argentina. Em vaig rendir. Ho he vist gairebé tot. I veuré tots els partits que queden fins al final.

Poques vegades vivim la vida amb més intensitat o amb més sensació de formar part d’un món unit

Aleshores, la vil corrupció a l’hora d’elegir Qatar com a seu del Mundial 2022? I el tracte als gais i a les dones i als treballadors que van construir aquells estadis que després del Mundial estaran més buits que el coliseu romà, molt més, perquè ni els turistes no els aniran a veure? Tot això queda en l’oblit? M’havia deixat d’importar? No. Quan ho penso, no. Reservo un racó del meu cor per lamentar que el món és com és i no com tots voldríem.

Però, per què ho he de negar? No tinc la fortalesa necessària per privar-me de l’alegria que el futbol m’ha donat d’ençà que el vaig descobrir a l’estadi d’ Excursionistas de Belgrano, el meu primer partit en viu i en directe quan tenia sis anys, el dia que vaig entendre que hi havia un món més enllà del meu egocentrisme infantil i vaig començar a discernir què era la solidaritat.

Les Kardashian i els ducs de Sussex tenen el seu què, per descomptat, fins i tot podria haver llegit les obres de Shakespeare i de Cervantes i de Borges, o escoltat les simfonies de Mozart o Beethoven. Però això­ ho puc fer després. El Mundial ve una vegada cada quatre anys i si havia de gaudir de les simfonies de Messi –o l’ocàs de Cristiano Ronaldo– era ara o mai.

Però l’art, com vaig entendre aquella vegada a l’estadi d’ Excursionistas, només és part de l’explicació. Més que res he de veure el Mundial, sigui on sigui, perquè no hi ha circumstància en què un se senti menys sol, més part de la colossal família global que té com a nom i cognom el “futbol as­sociació”. Insistir en el meu pretès boicot seria aïllar-me com un monjo en una cova i això a mi, personalment, no m’agrada gens, ni als milers de milions que vibren amb l’espec­tacle que associa més éssers humans, els dies bons i els dolents, que qualsevol altre.

Sí, el Mundial genera tanta desil·lusió com esperança, tant dolor com alegria, és veritat. Però en poques circumstàncies vivim la vida amb més intensitat, o amb més sensació de formar part d’un món unit. Què més podem demanar? No gaire.

Descobreix el podcast de John Carlin i Charlie Castaldi