La il·lusió mou muntanyes

tan bon punt s’acabi la final de la Copa del Món les càmeres apuntaran cap a Leo Messi. La seva cara de joia o de desolació omplirà les pantalles de tots els continents. Tant si guanya l’Argentina com si guanya França, milers de milions es rendiran al petit colós, el jugador més gran del segle XXI de l’esport més gran de tots els temps.

Tingueu present que d’aquells milers de milions que estan mirant la televisió gairebé tots deuen haver xutat una pilota alguna vegada i que, amb la possible excepció de Pelé o Maradona, Messi l’ha tocat millor que tots els altres. Penseu en les matemàtiques d’això; penseu com n’arriba a ser, d’extraordinari. Bé, extraor­dinari no és la paraula. ­Increïble? Tampoc. Això són recursos que ens busquem quan el vocabulari ens queda curt. Com quan som davant una meravella de la natura.

Messi és una meravella de la natura. És un geni no en el sentit que s’utilitza en conversa a l’Argentina un milió de vegades al dia. És un geni en el sentit literal. Algú que va néixer per jugar al futbol com Mozart per compondre música, o Shakespeare per escriure, o un salmó per nedar pels rius i pels mars. Si em donessin un euro per cada ocasió que he exclamat wow! veient-lo jugar tindria gairebé tants diners com ell. En anglès es parla del wow factor quan alguna cosa et deixa bocabadat d’admiració. Messi ha estat el wow factor fet carn durant aquests disset anys d’ençà que va iniciar la carrera professional aquí a Barcelona.

Coses que ha fet o dit últimament fora del camp han minvat el fervor gairebé religiós que va despertar en mi quan el vaig començar a veure amb una pilota als peus. Insultar un jugador de l’equip al qual acabes de vèncer en la loteria d’una tanda de penals o acceptar diners del mateix diable a alguns els semblarà perdonable. I potser ho és en la febre i bogeria d’un partit molt disputat de quarts de final o en el context de la malaltissa cobdícia del món del futbol professional.

No venero Messi com a persona. No arribo a l’extrem d’idolatria que crec veure en la majoria dels argentins avui, sempre tan assedegats, pel motiu que ­sigui, d’un redemptor. Cosa que no té necessà­riament res de dolent al país que va pa­tentar el que el món entén avui per la polarització. Una figura que uneixi els argentins, ni que sigui per poc més del que dura un Mundial, és digna de ce­lebrar.

Però el tema avui per mi, com per la resta del planeta, és Messi el futbolista universal. Messi, patrimoni de la humanitat. ( Cal avisar la Unesco de seguida.) I si a algú l’ofèn la idea que s’ha de col·locar el 10 argentí al panteó que ocupen el Machu-Picchu o la Sagrada Família, que consideri el següent: Messi genera més wows entre més persones que qualsevol d’aquests monuments a la grandesa humana. Messi és art per a gent de totes les religions, colors i ideologia, de tots els nivells econòmics i educatius. I a sobre és únic. Únic entre els seus contemporanis i únic en la seva selecció regular.

Messi és una meravella de la natura, el futbolista universal, patrimoni de la humanitat

El pobre Cristiano Ronaldo, tota una vida professional pensant-se que estava a l’altura de Messi. I animat a pensar-s’ho per gent que estima el futbol però no l’entén, o que va néixer a Portugal o que és seguidora del seu exequip, el Reial Madrid, que s’entén millor. Però com deu saber qualsevol que no es deixa vèncer per l’emoció, la diferència entre els dos jugadors és de repertori. Cristiano toca el tambor. Messi, com ja he escrit alguna vegada, toca el tambor, el piano i el violí. I també fa de director d’orquestra.

Vegeu les dues jugades més memo­rables de Messi en aquest Mundial, les dues expressions no només del seu talent sinó de la seva generositat, virtut que Cristiano poques vegades ha demostrat al camp. Parlo de la passada brutal que es va inventar per al primer gol argentí contra Holanda i la galopada, amb aquell pas de tango final, que va acabar en el tercer contra Croàcia. Cristiano no ha fet dues obres d’art així en la seva vida. Ni podria si li donessin vint anys més.

Pel que fa als jugadors que Messi té al costat, guardaespatlles com el massís Rodrigo de Paul, sempre s’ha dit que l’Argentina va guanyar el Mundial del 1986 amb Maradona i deu més. Guanyar avui contra França represen­taria una gesta similar, o més gran, ja que els altres deu són pitjors futbolistes, aquesta vegada amb Messi al capdavant. No oblidem que el jugador argentí més celebrat avui després de Messi és Julián Álvarez, que ni tan sols és titular al seu club.

Quants dels seleccionats argentins entrarien als onze titulars dels altres equips grans del Mundial, com el Brasil, o Anglaterra, o França? Fins i tot Alemanya i Portugal. Messi i qui més? Ningú. Bé, potser el porter, Emiliano Martínez. Però només potser.

Si l’Argentina guanya el Mundial, serà per força de voluntat, per la desesperació del seu desig

Per tant, ens preguntarem: com és que l’Argentina ha arribat més lluny que totes aquestes selec­cions, excepte França? Reposta: perquè­ ho vol més. Si l’Argentina guanya aquest Mundial, no serà recordada per la bellesa del seu joc. No la posarem ni remotament a l’altura del Brasil 1970, o d’ Espanya 2010, o França 1998, o l’Holanda que va perdre la final del 1974, per esmentar-ne només uns quants. Si l’Argentina guanya, serà per força de voluntat, per la desesperació del seu desig. Si guanya serà pel ferotge esperit competitiu que encarna Messi i que tota la resta de la selecció i tota la resta de l’Argentina s’ha fet seu.

Messi no és només talent innat. Ha conquerit set pilotes d’or i tot el que s’ha de conquerir en el futbol, llevat del Mundial fins ara, perquè té aquella fam boja per guanyar que distingeix tots els que arriben al cim en l’esport o en qualsevol altre terreny competitiu de la vida. I avui, com que mai més no jugarà en un Mun­dial, està més boig que mai per guanyar. I la seva bogeria l’ha encomanat als De Paul­, els Acuña, i els Otamendi, i tots els seus altres compatriotes a Buenos Aires, Rosario i Tucumán, des de Misiones fins a Terra del Foc.

Per dir-ho d’una altra manera, el combustible que fa volar Messi i la seva selecció i el seu país és la il·lusió, una il·lusió que els autèntics devots del futbol arreu del món comparteixen avui. A veure què passa. Jugador per jugador, França és superior. Però jo vull creure que la il·lusió, com la fe, mou muntanyes.