Cox’s Bazar és el centre turístic més important de Bangla Desh, amb la platja més llarga del món –120 quilòmetres–. Als voltants, envoltats de filferro espinós, un complex de camps de refugiats que també és el més gran del món. L’habiten els rohingyes, la minoria musulmana de Birmània declarada apàtrida que ara fa cinc anys va patir un “intent de genocidi”, segons la definició de les Nacions Unides, que van utilitzar aquest concepte per primera vegada des dels casos de Ruanda (1994) i Srebrenica ( Bòsnia, 1995).
Cox’s Bazar “impressiona moltíssim”, explica Natàlia Torrent, que acaba de tornar de dos anys com a coordinadora de Metges sense Fronteres (MSF) als camps i representant de l’oenagé a Bangla Desh.
“És una megaciutat de bambú i plàstic d’un milió de persones”, diu Natàlia Torrent, de Metges sense Fronteres
“És una megaciutat feta de bambú i plàstic en una extensió enorme de turons, amb un parell de carreteres que són les artèries, i la resta caminets. I gent que es mou al voltant. És una ciutat de gairebé un milió de persones”.
L’agost del 2017, quan els militars birmans van llançar la seva operació de neteja ètnica, “els nostres pobles cremaven l’un rere l’altre –diu el testimoni d’un refugiat recollit per MSF–. Es llançaven bombes des dels avions (...) Una nit, cap a les quatre de la matinada, van començar a ploure bales. Al matí vam veure cossos flotant als canals”. Hi va haver violacions sistemàtiques de dones, segrestos, saquejos...
Ja havia passat abans, però no a aquesta escala
El 1982 es va retirar la ciutadania als rohingya i van passar a ser immigrants d’origen bengalí, sense drets, malgrat que habitaven el territori de l’avui estat birmà d’ Arakan des del segle XVI. Tancats en guetos, van fugir en onades a Bangla Desh, Malàisia, Tailàndia... El 2015 un informe de la Universitat Queen Mary, de Londres, advertia que eren al caire del genocidi “orquestrat al més alt nivell de l’ Estat”. El fet que els rohingyes passessin a la lluita armada va precipitar l’ofensiva de l’exèrcit birmà, davant la passivitat manifesta de la consellera d’ Estat, la premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi. Prop de 7.000 persones (potser 10.000, es va dir) van morir en un mes. L’èxode cap a Bangla Desh va ser d’unes 700.000.
A Cox’s Bazar “d’un dia per l’altre hi arribaven 30.000 persones”, explica Natàlia Torrent. Metges sense Fronteres ja hi era present des dels anys noranta. Avui hi té “deu estructures de salut i tres hospitals” que inclouen el 70% dels llits de l’immens camp de refugiats, desforestat per l’ús de llenya i sotmès durant el monsó als tifons, i en la temporada seca, als incendis, com el del març del 2021, “que va cremar fins i tot una clínica”.
Els rohingyes viuen atrapats des d’aleshores. No tenen on anar. Bangla Desh no és país signant de la Convenció sobre els Refugiats, de manera que “no tenen drets, ni a la mobilitat, ni a l’educació, ni al treball”, cosa que fa que proliferin la violència domèstica –que es va incrementar amb la pandèmia de la covid, tot i que aquesta última no va tenir un impacte greu– i la delinqüència –com el tràfic d’amfetamines procedents de Birmània– o que “moltes vegades les dones hagin de vendre racions de menjar per poder comprar certes coses”, explica Torrent. Racions no precisament generoses subministrades pel Programa Mundial d’ Aliments. Es tracta d’una població assistida per agències de l’ONU i unes quantes oenagés, cada vegada menys a causa de les dificultats burocràtiques per treballar a Bangla Desh.
Lee tambiénL’oblidada tragèdia dels rohingyes
Per pal·liar la saturació de Cox’s Bazar, el Govern fa dos anys va habilitar l’illa de Bhasan (o Bhasan Char), amb estructures ben construïdes, i va traslladar-hi 19.000 persones. El seu pla és portar-n’hi 81.000 més quan s’acabi el monsó, a l’octubre. No hi ha hagut, tot i això, gaire transparència en el procés, i alguns han descrit l’illa com “una presó”. L’Acnur ha dit que tota persona que hi vagi hi ha d’anar de manera voluntària. Natàlia Torrent subratlla que “no és una crisi clàssica de refugiats”, de manera que l’ONU no coordina els esforços com seria normal, mentre que Bangla Desh “continua amb la seva narrativa que és una situació temporal”. El 2017 i el 2019 va firmar acords de repatriació amb Birmània, però els rohingyes no volen tornar, i encara menys des del cop d’ Estat del febrer del 2021. Uns 600.000 rohingyes són al país, 148.000 dels quals desplaçats per la violència.
Mentrestant, el règim militar birmà continua intractable. Qui va ser ambaixadora britànica entre el 2002 i el 2006, Vicky Bowman, va ser ahir detinguda amb el seu marit, un ex pres polític birmà, per viure en una adreça diferent de la que tenen registrada, cosa que estaria penada amb fins a cinc anys de presó. Es dona la circumstància que la Gran Bretanya va fer ahir dos anuncis: noves sancions contra empreses vinculades a la junta militar, remetent-se a l’intent de genocidi dels rohingyes, i que el Govern de Londres prendrà part en la causa oberta per l’Estat de Gàmbia davant el Tribunal Internacional de Justícia, causa en què, en ser requerida, Aung San Suu Kyi es va alinear amb els genocides.