Fa 34 anys, el juny del 1988, Pasqual Maragall va fer gestions davant el Govern dels Estats Units perquè els vaixells de la VI Flota tornessin al port de Barcelona. La Navy hi havia suspès les escales després d’un atemptat amb granades de mà contra un club recreatiu de la United States Organizations a la plaça de Medinaceli, a conseqüència del qual va morir un marine nord-americà. L’autoria de l’atemptat no va arribar a ser aclarida. L’alcalde va demanar a l’ambaixador Reginald Bartholomew que els Estats Units aixequessin el veto amb vista als Jocs Olímpics del 1992. La promoció de Barcelona davant el públic nord-americà va ser una de les grans prioritats de Maragall i el seu equip. Ho van aconseguir.
El febrer del 2003, Jordi Pujol va anar als Estats Units a la recta final del seu mandat. El líder nacionalista català volia concloure els seus 23 anys a la presidència de la Generalitat amb un gest reparador . Es volia disculpar davant alguns interlocutors nord-americans per l’actitud del seu partit durant la campanya del referèndum sobre la permanència d’ Espanya a l’OTAN. Maig del 1986. El no havia guanyat a Catalunya amb el suport silent de Convergència, promotora d’una campanya boca-orella per deixar Felipe González en minoria. Es tractava de deixar clar que els socialistes no eren hegemònics a Catalunya encara que guanyessin les eleccions generals i governessin als municipis més grans.
El port de Barcelona és avui el principal receptor de gas nord-americà a l’Europa del Sud
En ple viatge d’expiació als Estats Units, a Pujol se li van posar els ulls com unes taronges quan va saber que el conseller en cap, Artur Mas , estava disposat a participar en una magna manifestació a Barcelona contra la imminent invasió de l’ Iraq, amb Pasqual Maragall a primera línia. Al Maragall del 2003, aspirant a la presidència de la Generalitat, li continuaven agradant els turistes nord-americans a Barcelona, però ara també li interessava molt el vot dels joves pacifistes. Mas no volia perdre davant Maragall, i la base tradicional convergent no era gaire entusiasta del duo Bush-Aznar amb els peus sobre la taula al ranxo de Texas.
Anys més tard, el 2016, Artur Mas, personatge poc habituat a perdre, va manifestar un cert entusiasme pel corrent disruptiu que arribava del món anglosaxó. Neocatecumenals de l’independentisme, els convergents no estaven gaire d’acord amb la lletra del Brexit i del trumpisme, però els agradava la música: un món disruptiu podia incloure la independència de Catalunya. Va ser en aquesta època quan alguns exponents de CDC van començar a viatjar a Moscou, guiats per la Lliga Nord italiana.
De nou, el panorama torna a canviar
Barcelona s’està convertint avui en un important nòdul estratègic de l’ Aliança Atlàntica. Les últimes dades de tràfic comercial certifiquen que el port barceloní és avui el principal receptor de gas liquat nord-americà a l’Europa del sud. En un futur pròxim, Barcelona pot alimentar dos importants gasoductes: el Midcat (França) i una conducció submarina amb rumb cap a Itàlia.
El president dels EUA, Joe Biden (i), i el president del Govern, Pedro Sánchez, conversen a la seva arribada al començament de la Cimera de l'OTAN 2022.
Una de les primeres a captar el canvi d’agulles ha estat la consellera d’ Acció Exterior de la Generalitat, Victòria Alsina , gen convergent de tota la vida, atlantista confessa. Tornen els patrons clàssics.
Són notes de context, útils per ubicar el lloc que ocupa la mala obra de teatre interpretada ahir per Laura Borràs al Parlament de Catalunya: la marginalitat.