Bolton i nosaltres
John Bolton a la Casa Blanca en una fotografia feta fa dos dies
En quinze dies, després de la cimera del G-7 a Biarritz, Itàlia ha tornat a Brussel·les per fer-se càrrec de la cartera europea d’ Economia; Matteo Salvini, l’aventurer que somiava amb Mussolini i recaptava diners a Moscou, ha sortit volant per una finestra del Viminal (palau romà on es troba la seu del Ministeri de l’Interior): el goliard Boris Johnson s’ha quedat sense majoria parlamentaria, i el conseller de Seguretat Nacional dels Estats Units, John Bolton, el falcó que anhelava una guerra amb l’ Iran, ha estat fulminat. Quinze dies. La seqüència és fascinant.
Les casualitats regeixen el món, i de vegades es posen en fila índia. Aleshores vibra una corda. Cap Comitè Invisible dirigeix de manera sincronitzada els esdeveniments internacionals, però els ajustos a què estem assistint, fins i tot sent molt diferents i obeint tots a les dinàmiques nacionals respectives, presenten un comú denominador: un cert repunt de la prudència.
A Biarritz segurament no es va pactar res, però es van posar en comú els temors de la tecnoestructura europea, nord-americana i japonesa en l’actual fase de mutació de l’economia i la tecnologia, amb una constant disminució del valor del treball humà. Sembla com si s’estigués emetent un missatge als personatges més durs del western mundial: compte amb passar-se de rosca. Fa la sensació que la consigna és disminuir riscos. Es diria que s’estan adoptant algunes precaucions –retorn d’ Itàlia a la matriu europea, intents de contenció del Brexit salvatge, una mínima distensió amb l’ Iran, represa de les negociacions comercials entre els Estats Units i la Xina– davant la caiguda del comerç mundial i els riscos de desacceleració econòmica, que podria ser intensa a Europa.
El setembre comença amb preocupació, a les altures i a la base. Un 80% dels espanyols veuen amb pessimisme el curs que comença ara, onze punts més que fa un any, segons un sondeig de Metroscopia fet la setmana passada (vegeu La Vanguardia d’ahir). Un 85% creuen que s’apropa una recessió econòmica i el mateix percentatge de gent també pensa que Espanya no està preparada per afrontar-la. Felipe González, sempre atent a les dinàmiques de fons, ho formulava d’aquesta manera diumenge passat al diari El País: “La societat no suportarà una nova crisi”.
Els poders d’aquest món poden haver arribat a la conclusió que cal una certa contenció de riscos davant un horitzó amb núvols molt inquietants. La pregunta, llavors, seria la següent: quina serà l’encarnació de l’ esperit de Biarritz, a Espanya?
Si la consigna internacional és prudència, és prudent la repetició d’eleccions a Espanya?
A la Moncloa creuen que la repetició electoral, malgrat el disgust evident de l’electorat progressista –ben visible aquests dies–, pot acabar provocant la coagulació d’una Majoria Cautelosa al voltant del PSOE. El refredament de l’economia s’afrontaria així amb una majoria parlamentària corregida cap al centre. Els socialistes anirien a novembre a buscar una majoria més brussel·lenca.
Per contra, el grup dirigent d’ Unides Podem intueix que la seva base electoral s’està escalfant i demana combat, perquè també veu venir mals temps. Als sondejos més recents no es detecta un daltabaix d’UP.
L’únic que no sembla haver-se assabentat de Biarritz és Albert Rivera.