Han passat unes setmanes des que Joan Manuel Serrat va rebre el premi Princesa d’Astúries d’enguany; vagi en primer lloc la meva enhorabona. Segurament, alguns dels seus incondicionals, entre els que vull comptar-me, tenen el sentiment de voler-ho compartir perquè les seves cançons han format part de les nostres vides. Qui no ha tingut una Mare Lola , ha vist passar de llarg, a la seva vida, una “Lucía retrobada en un rincón, en un papel o en un cajón” o no se sent identificat amb Mediterráneo o quan escolta Barcelona i jo ?
Alguns vàrem aprendre a tocar la guitarra en llargues tardes d’habitació i adolescència, cançó rere can- çó, o de sentir-les pel celobert quan es barrejaven amb Manolo Escobar, Los Amaya o The Beatles. El que és ben cert és que alguns com jo no seríem el que som ara sense l’empremta que ens ha deixat quant a sensibilitat, per exemple, o marcant el camí cap a poetes, si no prohibits, que també, tapats per la foscor d’aquells anys. Gràcies, Joan.
Joan Marín Martos
Subscriptor Molins de Rei