Escoltem un disc de vinil perquè s’acabi. Això és el més important, que arribi a un punt. Quatre temes i ja. N’hi ha prou. Quina pau. Després, si volem, el girem i escoltem quatre temes més. No és que no ens agradi la música, s’entén. Però notem que aquesta experiència manual ens calma, més o menys. El tocadiscs gira entotsolat com si el món no anés amb ell, no li falta raó.
Donem voltes a la idea de l’infinit pàl·lid sense apartar els ulls del tocadiscs
Mira-te’l, diem nosaltres, rodó. Tan rematadament palpable, aclaparador però delicat, amb el mecanisme a la vista, el braç fonocaptor nu, l’eix al seu lloc, el capçal amb aquella agulla admirable que de vegades arrossega brins d’un borrissol encantador que nosaltres li traiem amb la carícia del tou d’un sol dit, o bufant suau, en la intimitat d’una relació fàcil. La roda de volum que és alhora l’encesa i ens deixa un veritable clic sonor entre els dits, un clic natural que fa goig, després el frec precís de l’agulla al solc. I ara n’extraiem el vinil que tot just prodigiosament s’ha acabat, per canviar-lo per un altre, sostenint-lo per les vores, com quan les coses eren coses.
Però el més fabulós és que el disc s’acaba. I gràcies a la seva finitud, aquest vespre, alguna cosa sembla que es posa a lloc. Alguna cosa com què?, pregunta la meva amiga posant l’agulla al principi d’un disc de Lee Konitz. No sé, una cosa relacionada amb aquella espècie d’infinit pàl·lid que sembla créixer per tot arreu, aquest no-res total. Donem voltes a la idea de l’infinit pàl·lid sense apartar els ulls del tocadiscs. I què s’hauria de posar a lloc?, preguntem mig hipnotitzades, alguna mena de múscul mental, emocional, poètic?
El tocadiscs dona voltes al vinil i nosaltres ara a una noció vaga d’ordre. Hi ha un tipus d’ordre que no té bona fama, segons en quins ambients, es considera antiartístic. Una cosa és tenir ordenada la taula de treball o fins i tot el cap, i una altra el món. O el gust. O el desig. O l’esperança. Posar ordre per exemple a l’esperança seria molt estrany. Però estem donant voltes. L’important és que la fricció de l’agulla als solcs del disc –amb una crepitació llunyana com de llenya que crema– reprodueix el magnífic cant del saxòfon de Konitz a l’últim tema de la cara B, que just ara s’ha acabat. De debò, gràcies.