Es veu que dormia al metro i un senyor canós va esperar a veure’m desperta per passar acuradament al seient que quedava lliure al meu costat, tocant la finestreta. Quin boig. Acostumo a agafar passadís en èpoques d’ànsies per si cal sortir corrents. Vaig saber d’aquesta delicadesa quan vaig obrir un moment els ulls i, endormiscada, vaig sentir que una veu suau demanava pas. Llavors vaig entreveure l’home amb bigoti blanc i un petit somriure travessant les meves cames mentre feia equilibris per no trepitjar-me. “ Dispensi –va dir asseient-se al meu costat amb tendresa–, no he volgut despertar-la abans”.
El vaig imaginar esperant a peu dret que se m’obrissin els ulls, sense atrevir-se a creuar, amb una amabilitat de bojos, i vaig tornar a caure adormida com un coala en una branca. Incapaç ni de sostenir el cap ni d’agrair-li el gest, engolida per un d’aquells somnis profunds que es desencadenen en alguns viatges de metro o tren, quan sembla que el centre de la terra, ardent i magnètic, et xarrupa l’ànima, per empassar-te fins al fons. Ves a saber quin fons, però fosc i càlid, com uterí, d’on es podria no tornar mai. Allà vaig sucumbir una altra estona, somiant alguna aventura amb gats, crec, i ni sé quantes estacions vaig estar absent.
Quan vaig tornar a aixecar el cap, un noi, com caigut de l’èter, llegia davant meu un llibre en paper. El senyor curós continuava al meu costat, i en va tenir prou amb veure la meva mirada inquieta buscant la finestreta per llegir-me la ment i afanyar-se a indicar-me l’estació on érem. “ Tetuán”, va xiuxiuejar. “Digui’m on ha de baixar i jo l’aviso quan arribem si està adormida”, va afegir amb una amabilitat que trencava l’ànima. Vaig dir el nom de la meva parada i li hauria donat les claus de casa si no m’hagués tornat a llançar als braços de Morfeu. No m’estranyaria haver somiat durant aquella última capcinada que l’home canós em donava un biberó.
Quan vaig tornar a obrir els ulls, ni ell ni el noi lector eren als seients. Em vaig sentir molt sola. Els vaig veure asseguts junts, uns seients més enllà, impol·luts, sense mi. El noi llegia concentrat i el senyor em vigilava amb mirada còmplice, en la distància. Vaig témer haver-los foragitat roncant, no sabia que roncava així, haver cridat en somnis coses horribles, insuportables per a l’ oïda humana, no ho sabré mai. Aleshores el metro va arribar a la meva destinació i em vaig incorporar amb desencís, però l’home bo va somriure i em va fer uns senyals, com dient: “No dubti que jo l’hauria avisat de l’estació si no l’hagués vist desperta, encara que ja no estigui al seu costat”. Un boig lliure, vetllador de somnis.