Després de la tràgica mort de Lady Di, la percepció que Elisabet II havia reaccionat amb fredor va deixar un regust de boca més aviat amarg a bona part de les classes populars britàniques. Aquell nus emocional, que podia distanciar la institució de la societat, s’havia de desfer perquè en una monarquia parlamentària l’es- tabilitat depèn del consentiment quotidià que la ciutadania atorga a la conducta pública i privada del monarca. Desfer el nus seria la funció política de The Queen . El film dirigit, amb una posada en escena refinada i una dosi de crítica calculada, mos- trava des de dins com Elisabet II havia gestionat aquells moments tensos i tristos. El guió era prou astut per mostrar les relacions i les ambicions d’un desconcertat primer ministre Tony Blair amb la casa reial amb un punt d’ironia compassiva. Diria que aquella pel·lícula, estrenada el setembre del 2006, va complir amb el seu objectiu. Ella sortia humanitzada i així socialment reforçada. Poca broma amb la força persuasiva de la imaginació estètica.
Dos anys i mig després el model de The Queen el va replicar 23-F. El día más difícil del Rey . La minisèrie, coproduïda per Televisión Española i Televisió de Catalunya, es va emetre les nits del 10 i el 12 de febrer del 2009. La seva intencionalitat l’aclareix el context. La crisi econòmica ja s’estava manifestant i una de les seves conseqüències era la corrosió de la representativitat de les institucions establertes. També la monarquia. A mesura que s’estaven convertint en notícia els rumors sobre la manca d’exemplaritat de la vida privada de Joan Carles I, el crèdit que havia guanyat com a figura pública s’anava exhaurint. El telefilm havia d’ajudar a renovar el crèdit social del monarca. Mostrant les hores més determinants del seu regnat des de dins de la Zarzuela, apuntalava el relat que situa el rei al vèrtex de la consolidació democràtica de l’Estat del 1978. És la tesi que defensa el rigorós Juan Francisco Fuentes a El golpe que acabó con todos los golpes , acabat de publicar. Va ser el rei Joan Carles qui va desactivar l’intent de cop d’Estat.
ARXIU
La pedra de toc del procés de transició era l’acceptació per part de tots de la monarquia
L’èxit d’audiència va ser espaterrant. 31% de share el primer dia, 35% el segon. El biopic havia complert amb el seu objectiu. Al cap de dos mesos es va publicar Anatomia d’un instant, de Javier Cercas, que va tenir un gran èxit. Però l’impacte de la crisi econòmica va anar a més, afeblint les condicions materials sobretot de les classes mitjanes i populars, i es va revertir la idea d’eixamplament continuat de l’Estat de benestar. Aleshores va prendre força la impugnació del relat sobre el qual s’havia desplegat l’Estat del 78: el mite de la transició. Poca broma també quan es comença a fer la revisió crítica dels mites nacionals.
Aquesta revisió, necessària per comprendre millor un període fundacional, ha bandejat la idea de transició modèlica dictada pels reformistes del franquisme i ha introduït una òptica menys edulcorada a l’hora d’analitzar un procés de canvi reeixit. Va ser un període tens i violent, on l’establiment de vasos comunicants entre una mobilització ciutadana notable i el pragmatisme de la classe dirigent va empènyer els actors determinants a acordar la ràpida democratització del gruix de les estructures institucionals heretades del règim dictatorial. La majoria de la societat ho va acompanyar tranquil·la i les elits enriquides al llarg del règim anterior hi van apostar perquè no n’estaven sortint perjudicades. La condició formal imposada pel sistema mateix, ni que fos a contracor, per activar la seva mutació era explícita: la pedra de toc d’aquest procés era l’acceptació per part de tots de la monarquia.
Durant aquella etapa Joan Carles i els seus qualificats assessors de cambra van maniobrar amb sagacitat. Destitució del president Arias. Elecció del president Suárez. Aprovació de la llei per a la Reforma Política. Finançament d’UCD. Constitucionalització de la monarquia. I el 24 de febrer del 1981, durant un minut i mig a la 1 i 20 de la matinada, lectura del discurs que havia esbossat Sabino Fernández Campo. La suma d’aquells episodis li permetrien consolidar el seu projecte de vida. Pel net d’un rei destronat, no n’hi pot haver cap altre de més substancial: la restauració de la Corona. Si la via democratitzadora era la que reforçava la monarquia, com demostrava la pràctica d’altres famílies reials europees, hi avançaria resetejant el sistema reaccionari que l’havia designat, però alhora fent-se una fortuna gràcies als homes de poder que habitarien la seva cort. Aquell nou sistema, per molts motius però també per la seva conducta i la del seu entorn, s’ha degradat. El repte fonamental pel seu hereu és encertar el botó que li permeti fer un reset al 78 i reiniciar-lo perquè sigui més operatiu el sistema de la nostra democràcia.