Tots els països són un puntet

Àsia esperava asseguda sobre les estrelles: les grans estrelles de formigó armat que formen l’espigó de Bengasi.

Els immigrants asiàtics estaven absorbits per l’únic que podien atalaiar: el mar, la línia de l’horitzó, l’arribada d’algun improbable vaixell que se’ls emportés lluny de la guerra líbia. Se sentien trets en la llunyania. La remor dels caces bombarders de Gaddafi al cel. I, a la carretera cap a Trípoli, la batalla de les refineries amenaçava de llançar les tropes del coronel sobre Bengasi.

A finals de febrer del 2011, Àsia esperava en aquell espigó, mirant el mar amb ansietat. En el primer tram hi havia molts grups. Més enllà, els grups s’anaven es­paiant i, al final de l’espigó, hi havia una persona asseguda. Sense ningú al seu voltant. Només era un puntet mirant l’horitzó. Qui era?, em vaig preguntar. De quin país venia?

Rumb cap aquell puntet, primer vaig trobar uns vietnamites: no parlaven anglès i molts no tenien ni papers. Al seu costat, uns bengalins es feien fotos amb els seus mòbils. Vaig continuar caminant per l’espigó i, com a la novel·la El nen del pijama de ratlles , el puntet del final s’anava fent, a poc a poc, més i més gran.

Quan no miraven al mar obert, els asiàtics posaven els seus ulls a l’ Europa Palace : el creuer grec de la Minoan Lines atracat d’urgència per emportar-se gent que no serien ells.

Rumb al puntet que cada vegada era menys puntet, em vaig aturar al costat d’un grup de pakistanesos. Treballaven per a l’empresa turca Tekfen i esperaven l’arribada d’algun vaixell turc que els tragués de Líbia. Portaven posades les caçadores de la seva empresa com a senyal d’identitat, d’orgull corporatiu, d’esperança en què algun directiu assegut en algun despatx llunyà s’hi estigués preocupant. Per descomptat, cap directiu a cap despatx llunyà no es preocupava per ells.

– Ens pot treure d’aquí? –em va preguntar un dels pakistanesos.

–No. I am a fucking journalist –li vaig contestar. I tots van riure, i van agrair el somriure.

Més vietnamites, més bengalins i el puntet s’anava fent més i més gran i finalment es va convertir en un home jove de pell fosca.

–Hola. De quin país ets? –li vaig preguntar en anglès.

– D’ Oròmia –va respondre.

– Oro... què?

De quin país era l’home, un puntet al final de l’espigó, que esperava ser rescatat de la guerra?

– Oròmia.

– On és? –vaig preguntar una mica avergonyit de la meva ignorància.

– Etiòpia ens ha conquerit.

–...?

El puntet es deia Mohamed Ibrahim i tenia 27 anys.

Els països són biologia aplicada a la geologia. Biologia modelada a canonades (mapes, mapes, mapes?, tancs, tancs, tancs!: que els hi preguntin als kurds). Els països són, en realitat, puntets. I si ja ho són vistos des de l’extrem d’un espigó terrestre, observats des de l’estrella Enif de la constel·lació de Pegàs no arriben a la mida d’un protó.

El puntet d’en Mohamed, Oròmia, és al centre d’ Etiòpia: inclou Addis Abeba. Té gairebé trenta milions d’habitants, és l’ètnia més gran d’ Etiòpia (més d’un terç dels etíops són oromos) i la més gran de la Banya d’ Àfrica. La meitat són musulmans, l’altra meitat cristians i un 3% segueixen aferrats a la fe en Waaq, el déu dels seus avantpassats. I tenen la seva pròpia llengua, l’oromo.

–Si tornem, ens mataran. No tinc ni passaport –em va dir.

Desconec si exagerava o no; potser no, perquè no esperava res de mi. Si avui tornés a Etiòpia, no l’afusellarien: el primer ministre, l’oromo Abiy Ahmed, ha trencat taxatiu amb la mà dura dels seus predecessors. És el primer líder etíop que ha parlat als oromos en llengua oroma: el primer que els ha parlat al cor. Ahir va ser guardonat amb el Nobel de la Pau.

– És bonic el teu país? –vaig preguntar al Mohamed.

– És molt verd –va dir amb un som­riure.

Quan vaig poder connectar-me a internet, vaig mirar el mapa del seu país: semblen dos països donant-se un petó.

“Si torno, em mataran, no tinc ni passaport”, em va dir; potser era veritat, ja que no esperava res de mi

En Mohamed es va aixecar i em va presentar a la resta d’oromos i oromes que vagaven pel port. La seva nació, aquell dia, era un escull de ciment: l’espigó del port de Bengasi.