Gramsci va encunyar –o va desenvolupar, segons opinions– el concepte d’hegemonia ideològica, que venia a ser la vencedora de la guerra cultural, la Kulturkampf (en alemany perquè se m’entengui) que va enfrontar Bismarck, el Canceller de Ferro , contra els bavaresos i el papisme i la influència de l’ Església catòlica. James Davison Hunter va recuperar la idea en un assaig que va ajudar a créixer la nova dreta nord-americana: Culture wars: The struggle to define America. Va ser el 1991 i ningú no va pensar que, després de Reagan, el neoconservadorisme dels Estats Units volaria tan alt. Una croada –mai més ben dit– antiavortista i provida (i qui pot estar en contra de la vida?) es va posar en marxa i no només va anar sumant adeptes, sinó que també va afegir l’enfrontament contra els drets dels homosexuals, la crítica als suposats excessos feministes i, ja de passada, l’oposició radical a qualsevol estructura familiar que no fos la de pare, mare i fills ben criats i ensenyats. La defensa de la llibertat individual davant l’Estat i la lluita contra la droga i la immigració es van anar afegint a una llista de reivindicacions que ha acabat defensant el sagrat dret a portar armes i tenir a ratlla els diferents... Sí, ho sé, he fet una caricatura de traç molt gruixut, però és que la guerra cultural fa unes quantes dècades que és entre nosaltres i ara està en plena eclosió, equiparant-se als enginyers d’ànimes de què parlava Stalin per inspiració de Gorki.
Els Estats Units d’Amèrica són un país obsessionat per la religió i el seu paper messiànic i director del món. I sí, torno a abusar del traç gruixut...
A Catalunya tenim un clar reflex de les guerres culturals americanes que ens semblen tan llunyanes
La crisi de l’estructura familiar tradicional ha estat vista en capes bastant àmplies de la població dels Estats Units com l’extensió d’un pervers pla satànic per aconseguir el país que lidera el món lliure i és la pàtria que encarna els valors del Déu dels cristians. I aquesta és una altra de les diferències que solem passar per alt quan parlem d’aquest país continent que són els EUA: protestants d’esglésies i credos molt diversos i catòlics cada vegada més ultramuntans. Els Estats Units eren a finals del segle XX el país amb més nombre de cristians practicants del planeta. I encara són unes tres quartes parts de la seva població, sumant catòlics (una àmplia minoria) i protestants repartits entre presbiterians, metodistes, adventistes, baptistes, luterans, pentecostals, etcètera.
La guerra cultural, el conflicte entre grups que defensen diferents maneres d’interpretar la vida, és el que batega darrere de tota la retòrica antiwoke i antiprogressista. I de fet, ens té ara mateix en aquest continu sobresalt en què cada dia és més difícil conciliar posicions i buscar el consens. Vivim un temps de confrontació civil que, molt em temo, pot anar a més.
Una manifestació a favor del català a les escoles el setembre passat
Amb tot, avui no pretenc vituperar els disbarats –que sens dubte hi ha hagut– del que genèricament anomenem l’esquerra, ni enfrontar-me amb la fe religiosa, ja que, al cap i a la fi, el cristianisme mateix és una ideologia igualitària i revolucionària. Però val més que no em despisti, perquè el que avui em permetré, abusant de la vostra paciència i de la vostra tolerància, és dir-vos que, com als Estats Units que van donar lloc al primer Trump, que es va gestar a les presidències de Clinton i d’Obama, a Catalunya tenim ara un reflex clar, però molt menys enfadat –per fortuna– de les guerres culturals nord-americanes que ens semblen tan alienes i llunyanes.
Intentaré explicar-me... Aquí, deixant de banda la fe de cadascú, sí que hem arribat a una mena de veritat mística de la nació catalana que, encara que tingui grans dosis de fantasia, no es discuteix i ens permet habitar el reputat oasi català que el procés independentista va engegar en orris.
Salvador Illa ha aconseguit guanyar les eleccions i ha obtingut la presidència de la Generalitat, però no hi ha dubte que, en la seva permanent recerca del no-conflicte, ha rebutjat donar la batalla cultural i s’aplica, com si fos un metge savi, a calmar el dolor i intervenir sense ferir. Reu de la seva fragilitat parlamentària, intenta complir el primer manament sanitari de, sobretot, no causar dany. Ho entenc; forma part del seu caràcter i les circumstàncies aconsellen prudència, però reconec que trobo a faltar una mica més d’atreviment per deixar enrere el marc mental del nacionalisme català, que no només continua present, sinó que ha esdevingut pensament únic. Potser seria hora que, per exemple, es reivindiqués el bilingüisme d’una vegada. Perquè mentre l’ús social del català baixa, continuem obstinats a veure una diglòssia que no existeix, com si les relacions entre el català i el castellà a Catalunya fossin les mateixes que hi ha a Xile entre l’espanyol i el maputxe. Sí, ja sé que tot això és ficar-se en un jardí de recorregut molt incert, però és que continuem sense poder discutir conceptes com que l’única llengua pròpia de Catalunya és el català (les llengües són dels parlants, per cert) o sense poder ponderar de manera raonada els efectes de la immersió lingüística, per no parlar d’aquells tics com això del cent trenta-tresè President de la Generalitat ( guanyem fins i tot el Japó, que només reconeix cent vint-i-sis emperadors). En fi, que en aquest moment concret –que durarà anys– cal triar bé quins camins es prenen i a quines bifurcacions optem per una costa sens dubte més sacrificada però que potser ens portarà a viure en una societat potser menys uniforme, però sens dubte més cohesionada. Perquè la ideologia neoconservadora no s’ apaivaga sense fer explícit i evident que altres camins són possibles. I a Catalunya ja hem donat més d’una mostra de credo essencialista.