Joan Esculies (Manresa, 1976) torna a la novel·la 23 anys després amb Un veí ben estrany (Edicions de 1984), un llarg parèntesi en el qual no ha deixat de publicar, és cert, però ja en feia setze des de l’anterior llibre de ficció. “No he deixat mai d’escriure ficció, però unes vegades no m’havia agradat a mi i unes altres a l’editor, fins ara”, justifica, alhora que assegura que per ell els llibres de ficció són els importants, però en tornar de Londres, on va estudiar un màster, va decidir que volia fer carrera acadèmica: “Per ser professor d’universitat necessitava publicar molts llibres de no-ficció, i per això des del 2011 n’he publicat tants, per fer currículum”, amb llibres sobre la història de Catalunya o biografies com les de Josep Tarradellas o d’Ernest Lluch, però també de Joan Solé, Josep Andreu, Josep Fontbernat, Artemi Aiguader o Josep Fornas.
El seu nou llibre és una ficció amb rerefons polític i social, perquè creu “que la literatura ha de ser història social, com ja ho eren els Contes bàrbars (Edicions de 1984, 2009)”. El llibre narra la relació entre el senyor Folch, un home gran que viu en una urbanització del Vallès, a prop de Sabadell, gairebé reclòs a casa, i l’Armangué, el seu nou veí, un jove que s’hi instal·la amb la dona acabat d’aterrar de Londres, i acabarà sent l’alcalde de la urbanització. Hi ha un pla present, que transcorre durant tot un dia en què s’està produint un escrache davant de casa l’alcalde, motivat per unes declaracions seves després de la mort d’un jove del poble a mans d’uns immigrants.
L’autor “volia retratar la frustració d’una generació que ha viscut en una crisi constant i sense seguretat laboral”
“El podríem haver titulat La temptació populista, perquè la idea és què fa que una persona formada s’acosti a posicions populistes, i quina responsabilitat tenen les generacions més grans en aquest procés –explica l’autor–. Ens sorprèn que els estudiants no estudien i tendeixen a la dreta, però són producte d’una educació determinada que hem fet la gent més gran”. A més, explica, “volia retratar la frustració de la generació d’uns trenta anys, que ha viscut en una crisi constant i sense la seguretat laboral de les generacions anteriors, perquè la feina estable s’ha acabat”.
És un tema actual, amb l’emergència de propostes com les d’Aliança Catalana, Vox o en alguns aspectes el badaloní Xavier García Albiol, però Esculies assegura que “no estava pensat perquè coincidís amb l’auge d’iniciatives polítiques concretes, i no és un advertiment sobre què pot passar, perquè hi ha esdeveniments que ja han passat, com l’escrache, un cas real que va passar fa uns anys en un poble d’Andalusia. He fet servir elements que ja existien, perquè sigui tan real com pugui, amb un realisme periodístic”.
Lee también
Planteja la novel·la “com un Gran Torino –la pel·lícula de Clint Eastwood– però més real. Aquest estiu he estat un temps a l’Amèrica de Trump, i veus que personatges com el que fa Eastwood no existeixen, el blanc que representa no es vol deixar matar per uns immigrants, el que vol és que marxin”. Formalment, a més, hi barreja “un dels llibres que he llegit més a la vida, El gran Gatsby, que ara fa cent anys que es va publicar, en què un veí explica la vida d’un altre veí”, tot plegat per acabar demanant al lector que se senti interpel·lat, “ja que moltes vegades tenim unes posicions molt confortables davant de tots aquests fenòmens, però quan les coses no són tan clares, quan són més reals, tot és més gris, i m’interessa aquesta zona grisa, perquè les coses no són senzilles i no som àngels ni dimonis, sinó una barreja”.
També analitza literàriament alguns canvis socials dels últims anys, com l’abandó de la gent gran a càrrec de residències o cuidadores, “una cosa que sempre m’ha preocupat, no s’ha fet prou per una generació que va patir la Guerra Civil i el postfranquisme”. A més, “des d’aquesta urbanització concreta –que existeix i ell hi va viure uns anys– veiem l’evolució i les successives onades d’immigrants, o la modificació del paisatge, amb les velles fàbriques que s’han venut per fer-hi pisos i només en queda la xemeneia. És un canvi molt bèstia de panorama humà, sents que el teu entorn ha canviat i això fa que molta gent es faci preguntes, i això no vol dir que siguin dolents, com fa una certa política. Com si tenir por no fos legítim. La gent fa diferències entre l’immigrant que coneix i l’estereotipat que no coneix, li sembla que el que coneix és bo i l’estereotipat, no”.
