L’expulsió d’immigrants com a recepta per solucionar el fenomen migratori, cada vegada més en boca dels discursos de la ultradreta, és una quimera. Fa temps que Espanya, igual com la resta de socis de la Unió Europea, fa tota mena d’esforços per augmentar el nombre de retorns de ciutadans amb ordres d’expulsió, però els índexs són mínims.
Per molta voluntat que posi el Govern espanyol a agilitar deportacions, depenen en última instància dels països d’origen, que mostren traves a l’hora de cooperar. Alguns ( Gàmbia, Mauritània, el Marroc), col·laboren més que d’altres (el Senegal, Mali). Són països on les remeses —els guanys que envien els emigrants als familiars que es van quedar a la seva terra— suposen fins a un 10% del producte interior brut (PIB). I explicar davant els seus ciutadans que s’està col·laborant amb altres estats per contractar vols amb què es pugui tornar compatriotes que estan resolent les despeses bàsiques de moltes famílies és una tasca molt complexa. D’aquí, que els —pocs— vols de devolucions que el Ministeri de l’Interior aconsegueix completar es facin amb total obscurantisme.
Un dels aspectes més controvertits de l’acord aconseguit entre el PSOE i Junts per delegar a la Generalitat les competències estatals en immigració és, precisament, l’expulsió d’immigrants. Sobre el paper pot tenir un enorme valor simbòlic en un moment en què els de Carles Puigdemont rivalitzen amb Aliança Catalana en el terreny electoral, però sobre la pràctica aquesta delegació serà —gairebé— nul·la, ja que les repatriacions continuaran com fins ara: ni dependran del Govern espanyol ni de la Generalitat, sinó dels països d’origen. Segons fonts policials, el 2024 —any en què es van registrar 63.970 entrades irregulars, que no suposen ni un 5% de tota la immigració que arriba a Espanya— Interior va expulsar 3.031 persones. El 2023 van ser 3.090. Uns números que evidencien la dificultat problemàtica per fer aquesta fórmula, tan invocada per l’extrema dreta, efectiva.
El pacte recull que la Generalitat instruirà i executarà retorns que no requereixen expedient de devolució. Les famoses devolucions en calent, recollides a la llei mordassa i avalades pel Tribunal Constitucional. Les obertures d’aquests expedients són pràcticament inexistents a Catalunya, a diferència dels que se solen obrir cada dia a les Canàries, Andalusia o les Balears, amb l’arribada de pasteres o cayucos a les seves costes, o a Ceuta i Melilla, amb els salts a les tanques frontereres. Una mesura que no es podria aplicar ni als sol·licitants d’asil —que no s’esmenten en el text— ni a les dones, ni a menors d’edat. Actualment, els migrants que sol·liciten protecció internacional són el veritable coll d’ampolla de l’Administració, que no està resolent les sol·licituds amb agilitat.
Hi ha molt pocs vols de retorns autoritzats pels governs, i els que fan es duen a terme amb total discreció
D’altra banda, les expulsions que requereixin expedient
–persones en situació irregular o delinqüents– es resoldran i executaran a partir de la proposta d’expulsió formulada
per la Generalitat, prèvia valoració dels criteris orientatius que estableixi la Junta de Seguretat de Catalunya. És a dir, la gestió que fins ara requeia en la Policia Nacional passarà, en aquest cas, a mans de Mossos d’Esquadra.
Però l’última paraula, en cap cas, no serà en mans de la Generalitat, que no disposa d’acords amb els països d’origen per contractar avions amb immigrants. Tampoc la policia autonòmica no disposa de llaços
sòlids amb cossos internacionals per dur a terme aquestes delicades operacions. En cas que els Mossos completessin la gestió que estaria a les seves mans, no hi hauria, finalment, més remei que passar per la finestreta del Ministeri de l’Interior, la Policia Nacional o la Guàrdia Civil per demanar col·laboració a tercers.
