Jordi Turull tenia raó ahir quan, a preguntes d’un periodista en roda de premsa per anunciar que retirava la qüestió de confiança, va desvincular el mètode i els resultats negociadors de Junts respecte als d’ERC. I és que, si anem a la lletra petita, sembla evident que el PSOE s’ha mogut molt més des que els de Carles Puigdemont el condicionen. Però qui va al detall, avui dia?
Executiva de Junts, reunida ahir pel matí per rebutjar la qüestió de confiança a Pedro Sánchez
Dels indults parcials i de dir que l’amnistia era impossible, a aprovar-ne una, això sí, encara per aplicar íntegrament. Del retirar la paraula a diputats per parlar català al Congrés, a fer-ho oficial al costat de l’èuscar i del gallec. De dir que la llei òmnibus era intocable, a trossejar-la.
El reclam del mediador ha estat molt oportú per a Sánchez i també per a Puigdemont
I així podríem seguir enumerant una sèrie de fets que han remogut el tauler des que Junts va entrar a l’equació de l’aritmètica parlamentària, gràcies a un improbable resultat electoral que els primers a qui va sorprendre va ser als juntaires i que el primer a qui va fastiguejar va ser a un Pedro Sánchez que vivia molt tranquil amb els socis que tenia fins llavors. Però amb això no n’hi ha prou, ni per als de Puigdemont ni, sobretot, per al votant independentista.
En aquesta tessitura es veuen atrapats els de Junts, que diuen haver atorgat una nova pròrroga al govern del PSOE, però que en realitat se l’estan donant a si mateixos perquè, si partissin peres amb els socialistes, ara mateix patirien molt en un escenari d’avançament electoral.
I és que, en no anar gairebé ningú a la lletra petita (i aquest és el trist món que vivim, però és majoritàriament així en tots els registres i franges d’edat), avui, de cara al votant català que demana calma després de la tempesta i resultats en clau de progrés en la seva quotidianitat, Junts no es dibuixa com la millor resposta als seus mals, sinó més aviat com a sinònim de soroll, d’enrenou i, per als més sensibles, com a molesta marca torracollons. Per a ells, en aquest sentit, Junts no és CiU.
En contrast, per al votant independentista més fan del mambo, tampoc Junts és el partit que va néixer com a llista electoral i brandant la torxa del legitimisme de les institucions anul·lades pel 155, amb el lema “Puigdemont, el nostre president”. Perquè, després d’uns anys competint amb ERC a veure qui era més independentista, i guanyant als de Junqueras aquesta partida a ulls de molts, ara Junts competeix amb ERC bàsicament a veure qui arrenca més concessions al PSOE.
D’aquí la necessitat de la pròrroga que s’anuncia com a resposta a un reclam molt oportú del mediador internacional, no només per a Sánchez, sinó també per a Junts. Però ni la pròrroga podrà ser eterna, ni podrà ser la següent d’un enfilall, ni pot acabar amb avenços difusos o a mitges. Perquè si es dona res d’això Junts haurà passat d’anunciar dos disgustos per a Sánchez (el que li va clavar en tombar la llei òmnibus i el que va dir ahir que tindrà el president espanyol si ben aviat no passen coses de pes), a tenir-lo els de Puigdemont a les urnes. I, aquest sí, podria ser a ulls de tothom, en lletres majúscules.