Som societats pendulars, que ens movem cada cop més pel contrast, com ho exemplifiquen tant la foto del conseller d’Agricultura signant acords buits amb representants d’associacions pageses minoritàries, com la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de comprar una finca on els llogaters es resistien a cedir el pas al propietari. Dos casos que projecten poca cintura i vigor institucional davant la protesta.
Després d’uns anys de molt de moviment social que es va dir que va arrossegar el poder polític, ara els que són al capdavant de les principals institucions sembla que tenen al·lèrgia a tot allò que soni a soroll, i així tendeixen a cedir (a qualsevol preu?) davant sectors que provoquen enrenou o que amenacen de fer-ne.
Institucions ara al·lèrgiques al soroll cedeixen ràpid davant l’amenaça d’enrenou
La situació és preocupant, també per l’efecte rèplica que pot generar. Per això, en el cas de l’acord per comprar la casa Orsola, l’alcalde Jaume Collboni, quan ho va enunciar, va voler emfatitzar que era un fet puntual.
Sí? Segur? Algú dubta que aquesta maniobra, malgrat tota la gesticulació, no ha estat llegida pel Sindicat de Llogateres com una victòria i com un incentiu per animar altres protestes semblants que ja veurem com acaben?
A partir d’aquí, sens dubte, el desenllaç d’aquest cas concret és bàsicament un greuge comparatiu que no es dona només amb els moltíssims ciutadans que passen les seves dificultats per pagar el lloguer o la hipoteca, i que ho carreguen a l’esquena sense ajuda de cap mena, sinó que a més pot deixar amb la sensació de ser ciutadans de segona altres persones que a partir d’ara diguin que no assumeixen marxar d’un pis que no els pertany o que no poden pagar. Davant d’ells, com respondran institucions com l’Ajuntament de Barcelona? Comprant totes les finques afectades, amb els diners de tothom, no ho podran fer.
El portavoz del Sindicat de LLogateres, Enric Aragonés (c), junto al inquilino de la Casa Orsola Josep Torrent , durante la rueda de prensa
Per tant, cala la sensació que aquesta suposada solució no ha estat res més que un pedaç assumit com a resposta atropellada a la perspectiva d’un incendi en clau de protesta social.
Una situació simptomàtica d’una por i una al·lèrgia dels representants institucionals de la Catalunya postprocés davant la simple hipòtesi del soroll que puguin generar sectors activistes de la societat, i que també s’ha plasmat amb la signatura de compromisos del conseller Òscar Ordeig amb representants de pagesos que amenaçaven amb tractorades com les de fa un any. Al final, Unió de Pagesos, fora de focus, diu que allò signat, o ja estava compromès o són declaracions de bones intencions. Per tant, es va cedir a fer una foto a una Revolta Pagesa que aspira a erigir-se en sindicat important, per la por que col·lapsés carreteres i, per tant, que generés queixes?
Hem passat del camp de batalla al balneari? No hi ha terme mitjà que conjuri, ara potser practicant-se des de l’altre extrem, un model de governança en què les decisions no es prenen per convicció ni per una planificació a llarg termini, sinó com a reacció a la pressió immediata? Riscos del relat de la Catalunya en calma. Que també en té.