L’actual crisi de l’Orient Mitjà no és un episodi més. Pot ser un gran canvi després de dècades d’inestabilitat. L’origen del desordre va ser la desintegració dels antics imperis i la jugadeta secreta amb els mapes per Gran Bretanya i França com a vencedores europees de la Primera Guerra Mundial.
És interessant observar que l’antiguitat dels imperis es reflecteix ara en els diferents graus d’influència dels fragmentats països hereus. L’imperi més antic a la zona, Egipte, està fora de joc. El segon més antic, Síria, ha rebentat en descomposició. La baralla principal es lliura entre els hereus dels dos imperis més recents i culturalment supervivents, l’imperi persa i l’imperi otomà. El primer, Iran, actua mitjançant diversos agents més enllà de les seves fronteres oficials: Hamàs a Gaza i els xiïtes de Hizbul·lah a Líban i hutis a Iemen. L’altre, Turquia, sunnita, recupera la iniciativa per damunt de fronteres tradicionalment conflictives a Armènia i a Kurdistan.
Les guerres de religió són les de més difícil solució perquè cada contendent creu posseir la veritat
La història humana és en gran part la història dels imperis, és a dir, les rivalitats, conflictes i aliances entre organitzacions polítiques de grans dimensions. La forma d’organització imperial es caracteritza per tenir fronteres externes mòbils i asimetries internes entre el centre i els territoris. Contrasta amb la forma moderna d’estat, inspirada per la França de Napoleó i l’Alemanya de Bismarck, que es defineix per les característiques oposades: fronteres fixes, sobirania absoluta i homogeneïtat nacional. Aquest model, però, ha tingut poc èxit fora d’Europa i fins i tot aquí és qüestionat per la construcció de la UE.
Tots els imperis es caracteritzen per la seva ambició expansiva i conqueridora, encara que només siguin rebots retardats de la seva antiga glòria. Als hereus dels antics imperis a l’Orient Mitjà s’afegeix avui el recent estat d’Israel, la intervenció del qual crea guerres de religió, ja no entre faccions de l’islam, sinó enfront del judaisme. Com és ben sabut, les guerres entre religions monoteistes són les de més difícil solució perquè cada contendent creu posseir l’única veritat i es resisteix a cessions i pactes intermedis com en les guerres per interessos econòmics o territorials. La veritat divina no es pot negociar.
En molt poc temps, el desequilibri imperial a l’Orient Mitjà ha fet un tomb. Iran va atacar Israel, via Hamàs, per a bloquejar el reconeixement diplomàtic de l’estat jueu per Aràbia Saudita i altres països àrabs i va estar a punt d’assassinar Donald Trump, per un centímetre. Un any i mig després, Iran té un nou president reformista que va guanyar unes eleccions semicompetitives des de l’oposició i ha calmat una mica els ànims, ha perdut la seva influència a Síria per l’esfondrament del règim presidit per un tirà de la secta xiïta minoritària i la seva força aèria ha estat destruïda per bombardejos israelians.
A Israel el canvi ha estat al revés. Benjamin Netanyahu estava a punt de ser destituït pel Parlament després de les protestes populars per la manipulació política de la justícia i les repetides acusacions de corrupció quan els seus famosos serveis secrets van fracassar a preveure el criminal atac iranià de Hamàs. Però ara Israel domina militarment Palestina i Líban i fins i tot terres més enllà de la frontera amb Síria. El cost ha estat prop de cinquanta mil morts, la destrucció de Gaza i una ordre de detenció del primer ministre pel Tribunal Penal Internacional d’improbable execució.
Fa una mica més de cent anys es va fer públic un desgraciat tripijoc diplomàtic entre el britànic Mark Sykes i el francès François Georges-Picot. Els dos agents imperials van dibuixar nous llindars en territoris de l’antiga Mesopotàmia i diversos califats que van batejar com Iraq, Líban, Jordània i Palestina, els quals mai no han arribat a funcionar com a estats segons el model europeu. Després de diverses dècades de conflictes ètnics, enderrocament d’algunes monarquies i guerres de fronteres, ens trobem ara davant del que sembla una àmplia redefinició de les àrees d’influència. Aquestes no es poden estructurar una altra vegada mitjançant repartiments secrets, sinó mitjançant el reconeixement mutu dels governs i la participació en organitzacions multilaterals.
Les guerres imperials impliquen els grans poders. Amb l’ascens d’Israel i el declivi de Síria i Iran, ha augmentat la influència a la zona d’Estats Units i ha baixat la de Rússia. Cap país de l’Orient Mitjà és membre del Grup dels Set, liderat per Estats Units i la Unió Europea, ni de l’organització intergovernamental Brics, encapçalada per Rússia, Xina i Índia. Però l’ampliat Grup dels Vint inclou Aràbia Saudita i el recentment ampliat Brics+ inclou Iran. Turquia és membre del G-20 i de l’OTAN i “soci” del Brics+, cosa que podria convertir-la en una principal intermediària i guanyadora en la reestructuració (la seva antiga candidatura a la UE està suspesa).
Aquest panorama mostra un món polaritzat però plural. Ara és menys fàcil dictar solucions que quan la potència hegemònica simplificava l’enemic amb els “eixos del mal”. Però la pluralitat d’actors implicats és millor que la confrontació bipolar com a la guerra freda, ja que permet equilibris més balancejats i més duradors. Tant de bo sigui així.
Lee también
