Aquest any amb més eleccions democràtiques al món que mai, una de les més reeixides ha estat la del Parlament Europeu. La participació, per sobre del 50%, ha estat la més alta des que la Unió té més de vint estats membres. La Comissió Europea postelectoral ha quedat formada per l’habitual coalició europeista de populars, liberals i socialistes, ara ampliada amb alguns conservadors i verds. N’han quedat exclosos els euroescèptics d’extrema esquerra i d’extrema dreta amb el PP espanyol. L’enrenou per la inclusió d’un comissari del partit de Govern al tercer Estat més gran de la UE està poc justificat. Fratelli d’Itàlia és el resultat de la llarga evolució d’un partit el líder del qual va declarar solemnement, fa més de trenta anys, que “el feixisme és el mal absolut”. Seria fantàstic sentir una cosa semblant dels postfranquistes espanyols, els que no han votat la nova Comissió.
El consens europeista s’encomana a alguns estats membres. A França, una elecció legislativa anticipada ha acabat portant a un ampli acord multipartidista amb exclusió dels dos extrems. Hi haurà eleccions anticipades a Alemanya, on podria tornar la gran coalició. A Finlàndia i a Irlanda els governs de dretes van ser reelegits, com ho va ser el partit del president d’esquerra a Eslovàquia; va haver-hi alternances de dreta a esquerra a Lituània i al revés a Portugal, on l’extrema dreta euroescèptica va ser aïllada per un cordó sanitari, com ho van ser els equivalents a Àustria i Bèlgica.
Les coses son diferents als Balcans, a prop de Rússia. A Romania, l’elecció presidencial va ser anul·lada per suposada interferència russa. A Croàcia, un partit euroescèptic va entrar com a soci menor al Govern. I Bulgària va batre el seu rècord amb la cinquena i la sisena eleccions en quatre anys, incapaces de produir un govern.
Fora de la UE fa encara més fred. Al Regne Unit, després del caos des del referèndum del Brexit, els laboristes van guanyar les primeres eleccions en disset anys. Però la seva popularitat s’ha desplomat amb prestesa.
A Estats Units es va confirmar molt vot en contra i més abstenció. Continua un cicle d’inestabilitat i d’incertesa. Però la nova presidència del Retornat és molt poc previsible, i la seva verborrea no hauria de ser presa com un anunci del que realment farà. Hi ha hagut més eleccions a Amèrica. Els mexicans van triar una presidenta amb qualificació professional, experiència en gestió pública i honestedat personal. Hi va haver reeleccions d’un president d’esquerra i un altre de dreta, respectivament, a República Dominicana i El Salvador, i alternances d’esquerra a dreta a Panamà i a la inversa a Uruguai. Així que, en conjunt, no hi ha grans desequilibris nous.
El futur de la democràcia també es juga a Àsia, on hi viuen més de la meitat dels humans
La celebració més gran ha de ser per a Índia, la democràcia més gran del món. Durant 44 dies, l’espectacle democràtic més gran del planeta va mobilitzar 642 milions de votants. El governant Partit del Poble Indi va obtenir un tercer mandat de govern, però ara sense majoria parlamentària, cosa que afavoreix més coalicions i acords multipartidistes, més responsabilitat governamental i rendició de comptes.
Al costat hi ha la República d’Indonèsia, la tercera democràcia més gran després d’Índia i Estats Units. La història recent d’Indonèsia és força tràgica, inclosos un aixecament comunista, una espantosa dictadura militar i la crisi econòmica dels tigres asiàtics. Indonèsia és un país amb majoria musulmana i un arxipèlag amb centenars d’illes i llengües. Tot i això, durant els últims vint-i-cinc anys ha gaudit de democràcia amb tres alternances de govern entre àmplies coalicions arc iris, aquest any, de centreesquerra a centredreta.
El nombre de països democràtics continua tan alt com fa vint-i-cinc anys i abasta la meitat de la població mundial
A Japó, una elecció anticipada va dur a un feble Govern minoritari. A Sri Lanka i Taiwan hi va haver alternances de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, respectivament. A Corea del Sud, el president de dretes es va trobar amb un nou Parlament d’esquerres i, potser temorós del creixent acostament russo-xinès a Corea del Nord, va intentar un auto-cop militar. Gairebé la meitat de la població total del món que viu en democràcia viu en aquests sis països asiàtics esmentats, prop de Xina. El futur de la democràcia també es juga a Àsia.
Àfrica, amb una població que creix més ràpidament que als altres continents, continua endarrerida. La seva democràcia més duradora és la diminuta Botswana, on el partit conservador que va governar durant dècades, ara sacsejat per la caiguda de la demanda mundial de diamants, va perdre davant d’un nou partit d’esquerres. És encoratjador el canvi a Sud-àfrica, on el partit governant des de la fi de l’apartheid va perdre la majoria absoluta i va formar un govern d’unitat nacional.
No tinc espai aquí per comentar la fictícia elecció presidencial a Rússia o el cínic frau a Veneçuela. Mentrestant, a Palestina des de fa diverses dècades i a Israel i Ucraïna ara mateix, les eleccions continuen ajornades gràcies a matances persistents.
El balanç global pot ser moderadament positiu. Alguns règims democràtics estan sent desafiats des de dins i des de fora, però el nombre de països democràtics continua tan alt com fa vint-i-cinc anys i abasta la meitat de la població mundial. Part del problema és com arreglar-nos-les amb l’altra meitat.
Lee también
