L’error estratègic més gran de Donald Trump quan era a la Casa Blanca va ser d’entropia. Com expliquen els físics, el tancament exterior es combina amb el desordre intern. En termes polítics més comuns: com que l’agenda pública de temes viables és limitada, si el govern elimina la política exterior del focus principal d’atenció, obre espai a l’emergència de tots els temes interns que mai no s’han resolt.
La prioritat de Trump va ser l’aïllacionisme: tancar el país als immigrants, imposar aranzels a les importacions, desvincular-se de l’OTAN, i dir a Vladímir Putin, Xi Jinping, Kim Jong-un i altres sàtrapes que podien fer el que volguessin.
Seguidors en un acte de campanya de Trump
La conseqüència de la retirada de l’exterior va ser la l’emergència dels conflictes interns sobre immigració, raça i brutalitat policial, clima, sexe i gènere, religió, família i educació, salut pública, control d’armes, dret de vot, etcètera. Per descomptat, el malestar es va veure agreujat pel racisme i la incompetència de Trump, i també pels desequilibris del sistema institucional, però l’error estratègic és evident.
Per a una gran potència com Estats Units, l’exemple més afortunat de bon govern s’hauria d’inspirar en el primer emperador romà, Octavi August.
L’historiador M. Rostovtzeff va ser el primer a qualificar la seva fórmula de “diarquia”. Això vol dir que el govern ha de tenir dos focus: D’una banda, el govern central ha de centrar-se en macroeconomia, defensa i política exterior (al contrari del que va fer Trump). D’altra banda, molts assumptes a escala menor s’han de descentralitzar àmpliament cap a les unitats territorials; a Roma, les províncies, i a Estats Units, els estats.
Els afers exteriors causen una sobrecàrrega i el tancament extern genera desordre intern
D’alguna manera, aquest va ser el model de govern utilitzat per F.D. Roosevelt, Harry Truman i Dwight Eisenhower. Se van centrar en la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda, sense interferir gaire en els assumptes interns dels estats i donant ampli espai a l’economia privada. Un dels costos va ser la fragmentació territorial de les polítiques socials, inclosa la supervivència de la segregació racial en alguns estats del sud.
Novament, aquest va ser el model per a la segona guerra freda contra la Unió Soviètica llançada per Ronald Reagan i George H.W. Bush. La victòria dels Estats Units va crear un període relativament curt d’hegemonia mundial, l’última victòria del qual va ser la guerra del golf Pèrsic. Bill Clinton va continuar una política interna de descentralització fins a finals del segle XX, una altra vegada a costa de les polítiques socials en matèria de benestar i temes de família.
El risc principal d’aquest enfocament és que, a llarg termini, pot produir una sobrecàrrega imperial. Això ja havia estat advertit pel president Eisenhower, que en el discurs de comiat va denunciar el poder excessiu del complex militar-industrial. El seu successor, John F. Kennedy, va iniciar un gran gir: va començar una retirada de tropes del Vietnam, va intentar aturar les operacions secretes de la CIA a Cuba i altres països i va aconseguir diversos acords amb la Unió Soviètica per reduir les bombes nuclears. Però no el van deixar anar a més. Immediatament, van començar a sorgir moviments de protesta sobre els drets civils i el reclutament forçós dels joves per anar a les guerres d’agressió al Vietnam, Cambodja i Laos. Les derrotes militars exteriors van generar derrotes polítiques internes: ni Johnson, Nixon, Ford ni Carter, els presidents següents, van completar dos mandats.
Lee tambiénMeditació postcatalanista
El cicle va començar de nou després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001. El govern de George W. Bush es va embarcar en una sèrie de guerres “preventives”, inclosa una fantasmagòrica “Guerra Mundial contra el Terrorisme”, que podrien haver excitat emocions patriòtiques capaces de calmar les tensions internes. Però, tot i que l’exèrcit estava format per voluntaris i soldats professionals, Estats Units va patir una sèrie d’humiliants derrotes militars a l’Iraq, l’Afganistan, Líbia i Síria.
L’envit de Donald Trump va ser una reacció a tots aquests costosos fracassos. El seu aïllacionisme entròpic, però, va obrir espai per a l’expressió d’un ampli descontentament intern i d’una diversitat de demandes i protestes, una alta polarització política entre els dos partits i un bloqueig entre la presidència i el Congrés.
Aquests cicles repetits a la política americana mostren un dilema permanent: si l’imperi desenvolupa una política exterior agressiva, pot obtenir un cert domini internacional, però també una sobrecàrrega amb derrotes militars i un deteriorament financer. Si, per contra, preval l’aïllacionisme, pot proporcionar estalvis en defensa, però també desordre i caos interns.
La sortida a aquest dilema podria ser una diarquia corregida. Una gran potència ha de prioritzar la política exterior i la defensa, sí, però no les guerres agressives. Necessita mantenir i ampliar el nombre dels seus aliats, els quals poden ajudar a reduir els dèficits i les derrotes, i promoure la cooperació internacional, el comerç obert i la pau. Alhora, una descentralització interna en qüestions controvertides, com ara mateix alguns temes woke , podria ajudar a disminuir la polarització nacional.
Donald Trump no ha après res de la seva experiència. I Kamala Harris haurà de reflexionar i planificar amb cura abans d’actuar.
Lee también
