El conseller de la Presidència, Albert Dalmau, es recreava fa uns dies via entrevista en el fet que el Govern que ell coordina rep crítiques per gestionar. Sabia perfectament, perquè tot i ser jove té una experiència política sobrada i és molt hàbil, que un front de crítica al Govern no és que gestioni, sinó que assumeixi el paper de gestoria desproveïda del pes polític que per al catalanisme hauria de tenir una institució que representa molt més que una comunitat autònoma o una diputació. Tot i això, Dalmau, quan feia aquelles declaracions, sabia què feia.
Primer, perquè bàsicament deia que el Govern de Salvador Illa, a diferència dels Executius independentistes dels darrers anys, fa que les coses funcionin, cosa que esperaven la majoria dels ciutadans, independentistes, no independentistes o
migpensionistes. Segon, perquè també sap perfectament que el seu Govern no només gestiona i que té una càrrega de profunditat política de primer ordre. Una altra cosa és que ho sigui en la direcció oposada al sobiranisme que, en part, li
ha donat uns vots clau al Parlament per governar.
ERC necessita temps per recompondre’s i Puigdemont no pot exercir plenament
Tot i això, amb aquest segell predefinit d’una gestió eficaç que ja reivindicaven Jordi Pujol i Artur Mas per ells mateixos en clau de “bon govern”, és evident que avui dia Illa ja va guanyant, perquè la idea de feinejar amb l’implícit aquell de “faci com jo, no es fiqui en política”, després dels anys de sobredosi processista que va acabar duent a una gran frustració després d’una gran tensió, té un públic, i és força transversal.
I, mentrestant, Carles Puigdemont continua a l’exili sense poder exercir el seu lideratge ni plenament ni sobre el terreny. I ERC continua trencada, de moment només amb algun senyal interessant, com ara el relleu de Marta Vilalta al capdavant de les files republicanes al Parlament, que dona pas una Ester Capella que hi aportarà ofici i tarannà. Just el que s’oposa al que practica a Madrid un capatàs d’Esquerra que s’hi veu vitalici mentre Junqueras aguanti, i que aprofundeix en l’aspecte tòxic de l’ERC dels últims anys. Ho van denunciar companys seus fa quatre dies en plena picabaralla congressual.
Per això, sent Capella una free rider sempre atenta a les tendències al seu partit, de moment el seu cas no deixa de ser una flor que no fa estiu a una ERC amb desert (com a mínim intern) per recórrer. És per això, també, que Illa va guanyant. De moment, temps, que no és poca cosa.
Un temps que necessita ERC per recompondre’s abans de plantejar-se ni de bon tros enfrontar-se a les urnes. Un temps que continua corrent abans que a Puigdemont no se li apliqui com tocaria una amnistia que potser aquesta primavera-hivern passa per un Constitucional que ho hauria d’avalar. Tot i això, aquest pont només es travessarà quan s’arribi a aquest riu i, mentrestant, Illa podrà anar construint relat sobre la seva obra de Govern i tarannà. Això, de moment, ja ho guanya en espera del nou any i els seus possibles girs de guió.