Aquest text pertany a la newsletter 'Europa', que Lluís Uría envia cada divendres als lectors de 'la Vanguardia'. Si vols rebre-la a la teva bústia, apunta't aquí.
A Winston Churchill se li atribueixen nombroses cites, moltes d'elles apòcrifes. Entre les certes, hi ha la sentència amb què va censurar els Acords de Munic, firmats el 1938 per les potències democràtiques europees amb Hitler, on van cedir a les exigències del líder nazi: “Se'ls va donar a elegir entre la guerra i el deshonor. Van triar el deshonor i tindran la guerra”. Parafrasejant el líder britànic, el diputat macronista David Amiel, molt crític amb la línia del conservador Michel Barnier al capdavant del Govern francès, havia advertit contra la temptació de pactar amb l'extrema dreta: “Si intentem traçar perspectives basades en el que seria acceptable o no para el RN [Reagrupament Nacional], tindrem alhora el deshonor i la derrota”.
La derrota, en efecte, estava a la cantonada. Dimecres, malgrat les concessions fetes per Barnier a Marine Le Pen en el projecte de llei de finançament de la Seguretat Social, el RN va sumar els seus vots als de l'esquerra en la moció de censura que va tombar l'Executiu. El bregat negociador del Brexit no va aconseguir aquesta vegada sortir airós i es va convertir en el cap de govern més efímer de la V República –exactament 91 dies-, englutido per l'endimoniat escenari polític sorgit de les eleccions anticipades convocades al juny pel president Emmanuel Macron.
Ahir a la nit, Macron va descartar dimitir i va repartir culpes a tort i a dret, acusant uns i altres d'irresponsabilitat i d'abonar un “front antirepublicà”. En els últims dies havia estat particularment dur amb el Partit Socialista i el seu predecessor, François Hollande, que es va sumar a la censura (revenja tardana sobre el ministre d'Economia que el va trair el 2017?). No hi va haver cap indici d'autocrítica. Tot i això, el principal culpable de la inestabilitat política que tenalla França no és cap altre que el mateix president, pel seu suïcida decisió de dissoldre l'Assemblea Nacional, i per l'erràtic i contradictori rumb que ha continuat després. Si derrota hi ha –el deshonor, cadascú jutjarà-, no és de Michel Barnier, sinó d'Emmanuel Macron.
La prima de risc francesa ha superat fins i tot la de Grècia
El Parlament sorgit de les eleccions de juny, on cap bloc no compta amb majoria absoluta –l'esquerra reuneix 193 diputats, els macronistes 166 i la ultradreta 142- fa molt difícil la governabilitat. Tant més com que els dos extrems de l'arc parlamentari poden formar un front de rebuig –com s'ha vist- per fer caure el govern de torn. Malgrat que l'esquerra coalitzada al Nou Front Popular va ser la que va obtenir més nombre d'escons a la Cambra baixa, Macron va refusar encarregar-li el govern i va optar per anomenar primer ministre a un home procedent de la dreta (Els Republicans, quarta força política) amb el suport de la coalició macronista. Aquella opció va bloquejar tot acostament al PS i va deixar el govern de Barnier en mans de la benevolència del Reagrupament Nacional. Que ha durat ben poc.
La caiguda del govern Barnier agreuja la inestabilitat política de França en un moment particularment delicat per a Europa, amb Alemanya –l'altre gran motor de la UE- en hores baixes i en ple període preelectoral, i amb l'imminent retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. I sobretot per a la mateixa França, enfrontada a fortes tensions socials i polítiques, i en una situació financera complicada, amb un dèficit públic desbocat (6,1%) i un deute que frega els 3 bilions d'euros. La prima de risc ha arribat a assolir els 90 punts bàsics, per sobre de la de Grècia!
Justament ha estat la cura d'austeritat que pretenia imposar Barnier la que s'ha precipitat la caiguda del seu govern, el RN erigint-se en protector dels interessos dels ciutadans corrents (la seva última demanda, rebutjada, era la revalorització de les pensions en proporció amb la inflació). A falta de prou majoria per aprovar la llei de finançament de la SS i els Pressupostos de l'Estat per al 2025, el primer ministre va recórrer a l'article 49.3 de la Constitució, que permet aprovar una llei sense el vot del Parlament a canvi de comprometre la responsabilitat del Govern a través d'una moció de censura. És una aposta dràstica: si l'Executiu la gana, la llei és aprovada; si perd, no és només rebutjada la llei sinó que cau el primer ministre i tot el seu gabinet.
La líder del Reagrupament Nacional (RN), Marine Le Pen, parlant des de la tribuna de l'Assemblea Nacional durant el debat de la moció de censura
El recurs al 49.3 ha estat freqüent i, en els últims anys, els successius governs de Macron el van convertir fins i tot en una cosa banal. Fins a la reforma de les pensions es va aprovar així! Però si abans era relativament fàcil superar una moció de censura –en la història de la V república només havia triomfat una, en 1962-, ara ja no és així.
Macron haurà de designar en les pròximes hores o dies un nou primer ministre, que podria ser aquesta vegada algú pertanyent a la seva òrbita política. Posats a lluitar amb un Parlament en contra, pot pensar, millor fer-ho amb algú de confiança al capdavant de Matignon. Perquè el cert és que Michel Barnier, malgrat representar a un partit amb una escassa presència parlamentària i deure el seu càrrec al president, ha actuat en completa desconnexió amb l'Elisi. Els problemes, en qualsevol cas, continuen sent els mateixos. I no sembla que hi hagi cap perspectiva de canvi abans del pròxim estiu, termini constitucional per tornar a convocar eleccions legislatives.
L'abril del 2019, el foc va estar a punt de destruir la catedral de Notre Dame de París. Va ser un cop tremend per a una societat que es trobava desmoralitzada. Demà, després de cinc anys de laborioses i àrdues feines de reconstrucció, la basílica serà inaugurada de nou per obrir les seves portes definitivament al públic diumenge. Serà un gran dia de festa. Per a Macron, que tenia l'oportunitat de provar de recuperar la seva imatge davant els francesos, serà sens dubte una jornada agredolça.
- Agitació a Romania. El Tribunal Constitucional romanès va certificar dilluns passat la victòria del neofeixista –prorús i antieuropeu- Colin Georgescu en la primera volta de les eleccions presidencials celebrada el 24 de novembre, sobre la neteja del qual s'havien suscitat serioses sospites per la possible ingerència russa. Georgescu, que va obtenir el 26% dels vots, s'enfrontarà en la segona volta, aquest diumenge vinent, a la conservadora Elena Lasconi. Entre les dues dates, els romanesos van acudir el dia 1 una altra vegada les urnes per elegir el nou Parlament, quedant al capdavant el Partit Socialdemòcrata (PSD). Els grups euroescèptics i d'extrema dreta van experimentar una notable progressió, però els seus vots sumats no van superar el 32%.
- Geòrgia es despenja. Milers de manifestants estan sortint diàriament als carrers de Geòrgia en protesta per la decisió del primer ministre, Irakli Kobajidze, de suspendre les negociacions per a l'adhesió a la Unió Europea fins al 2028. La policia, que reprimeix les protestes amb contundència, ha detingut ja diversos centenars de persones. La victòria electoral de Kobajidze (del partit Son Georgià, que sosté posicions prorusses), el passat 26 d'octubre, va ser contestada per l'oposició, que la va considerar fraudulenta. Geòrgia va sol·licitar l'ingrés a la UE el març del 2022 i va obtenir l'estatus de país candidat el desembre del 2023, però Brussel·les ha posat en qüestió en repetides ocasions les tendències autoritàries del partit governamental.
- Relleu a Brussel·les. “En aquest món globalitzat, l'única manera de ser realment patriota, de tenir sobirania, és construir una Europa comuna”. Amb aquestes paraules va arrencar l'ex primer ministre portuguès António Costa el seu primer dia com a president del Consell Europeu, càrrec en què succeeix el belga Charles Michel. La presa de possessió de Costa es va produir dos dies després que la nova Comissió Europea presidida per Ursula von der Leyen rebés l'aval del Parlament Europeu. Això sí, amb una curta majoria: 370 vots a favor, per 282 en contra i 36 abstencions. El PP espanyol va votar en contra del nou executiu comunitari –tot i això, majoritàriament conservador- per expressar el seu rebuig de la presència de la socialista Teresa Ribera, confirmant una vegada més que la seva política europea està supeditada a la seva agenda interior.
