Emmanuel Macron, com a president de la República Francesa, continua atresorant un enorme poder, simbòlic i fàctic. En cas de greu atac exterior o amenaça imminent, li correspondria a ell, en última instància, prémer el botó de l’arma nuclear. Però, a un nivell més pròxim, menys apocalíptic, és avui Marine Le Pen qui exerceix més influència en la política nacional, una situació inèdita per a la cap d’un partit, el Reagrupament Nacional ( RN, extrema dreta), que fa dècades que prova de fer-se respectar i de deixar enrere la condició d’empestat.
Els pròxims dies, Le Pen ha de decidir si fa caure el fràgil Govern de Michel Barnier, cosa que aguditzaria la crisi que França arrossega des que el 9 de juny el president Emmanuel Macron va dissoldre anticipadament l’ Assemblea Nacional. Els 140 diputats de l’ RN i dels seus aliats, afegits als 192 dels partits d’esquerra, serien una majoria folgada a favor d’una moció de censura.
Le Pen ha de considerar que els votants de la dreta tradicional, a qui necessitarà, no volen el caos
Le Pen assaboreix el moment i s’ha permès fins i tot llançar un ultimàtum a Barnier perquè compleixi les condicions que li exigeix. El primer termini expira demà dilluns davant la prevista votació sobre el pressupost de la seguretat social. L’editorial de Le Monde va parlar de “xantatge”. L’amenaça persistirà amb els pressupostos generals del 2025, que es discutiran després. El pols es podria prolongar fins a Nadal.
Barnier, un polític de llarg recorregut a qui va tocar negociar el Brexit, ja ha fet algunes concessions, doloroses, perquè signifiquen descafeïnar uns pressupostos que pretenien ser austers per convèncer Brussel·les i els mercats sobre la serietat de França per reduir el dèficit i el deute. El cap de Govern va renunciar, per exemple, a un impost sobre l’electricitat. Tot i que sense admetre que ho feia per complaure l’extrema dreta –cosa que irrita l’ RN–, també va prometre reduir les prestacions mèdiques als immigrants irregulars i abordar de manera més restrictiva el flux migratori global.
Le Pen, tot i això, colla. Demana una marxa enrere en l’augment del copagament dels medicaments, la revalorització de les pensions segons la inflació –en comptes de fer-ho només en un percentatge inferior–, la reducció de l’aportació francesa a les arques de Brussel·les i un esforç consistent per eliminar despeses innecessàries de l’ Estat, arribant a la supressió d’organismes que efectuen tasques gairebé duplicades. Sap que obtenir-ho tot serà impossible, però no cedeix en la seva fermesa.
Le Pen està davant un dilema difícil de resoldre. El seu electorat més fidel –classes humils que abans donaven suport a l’esquerra– és molt partidari que faci caure el Govern, segons els sondejos, malgrat els riscos que correrà el país. Ella mateixa va semblar apuntar cap a la moció de censura en una tribuna publicada la passada setmana a Le Figaro , en què va rebutjar els arguments catastrofistes i va recordar que hi ha mecanismes per continuar recaptant impostos, pagar pensions i altres despeses de l’ Estat.
La líder de l’extrema dreta, candidata perdedora a l’ Elisi tres vegades i que pensa tornar a intentar-ho el 2027, ha de considerar així mateix que no aconseguirà mai el seu objectiu si no capta més vot de la dreta tradicional, la burgesa, o arriba a algun tipus d’aliança amb ella en el futur. Aquests electors conservadors són al·lèrgics a la inestabilitat i temen que Macron, com a última alternativa, encarregui la formació de govern a l’esquerra. Barnier els sembla la millor opció de moment, ja que, constitucionalment, no hi pot haver noves eleccions fins al juliol de l’any que ve. Si Le Pen aboca el país a un escenari caòtic, s’arrisca a arruïnar la imatge de seny i de pragmatisme que tant li ha costat forjar-se.
Adoptar una posició constructiva significa per a Le Pen oblidar-se dels greuges. “Volen la meva mort política”, va deixar anar quan va saber que la Fiscalia va demanar fa poc cinc anys de presó i d’inhabilitació per a ella pel presumpte frau del seu partit al Parlament Europeu. La sentència arribarà el 31 de març del 2025. Una inhabilitació li impediria tornar a presentar-se a l’ Elisi. Més enllà de l’assetjament judicial, ni ella ni el seu partit han paït el menyspreu que va patir l’ RN quan es va constituir l’ Assemblea Nacional després de les eleccions. Malgrat ser la força política amb més vots populars i més diputats, es va quedar sense cap càrrec intern a la Cambra, ni tan sols una de les dotze secretaries.
L’habilitat política i estratègica de Le Pen es posarà a prova en aquesta conjuntura. Sempre se l’ha infravalorada. Aquest va ser un dels errors de Macron quan va dissoldre l’ Assemblea. Des del famós debat televisat del 2017, en el qual ella va quedar molt malament, el president ha pensat que era una rival fluixa, poc preparada, i que no podria obtenir mai una majoria al país. L’evolució de l’ RN indica més aviat el contrari.
La realitat avui és que Macron, a qui queden dos anys i mig de mandat, és un líder bastant devaluat i amb menys influència a Europa. Potser la jugada de Le Pen ara serà salvar el Govern, in extremis, i desencadenar una gran crisi la pròxima primavera. Segons un recent sondeig de l’institut Elabe per a la cadena BFMTV, el 63% dels francesos són partidaris de la dimissió de Macron si cau el Govern Barnier. Les veus que suggereixen la renúncia del president creixen els últims dies i, si la situació del país continua tan precària, hi haurà molta pressió a favor d’un big bang que desbloquegi el país. Si els jutges l’hi permeten, aquesta seria l’última gran oportunitat de Marine Le Pen.
