Fins al més porucs dels beirutins s’ha adaptat al so de les bombes que, des de fa tres mesos, trenquen amb el seu cruixit llunyà l’aparent quotidianitat de la capital libanesa. Però avui és diferent. “Això no és normal: és com si Israel ens estigués dient adeu. Fins a la pròxima guerra”, diu la Nur.
Des del seu balcó, es pot veure el ball de desenes de columnes de fum sobre la ciutat. Enmig d’això, els caces israelians descarreguen amb ràbia les últimes tones d’explosiu d’aquest conflicte amb data caducitat. Alhora, a la televisió, un Netanyahu seriós anuncia un “alto el foc imminent” amb Hizbul·lah. “No sé com sentir-me... només sé que aquesta nit serà molt dura”, confessa la jove libanesa.
Paradoxalment, l’anunci de pau va ser anunciat a Tel-Aviv després de l’onada més dura de bombardejos a la capital libanesa. El portaveu de l’exèrcit israelià, Avichay Adraee, que anuncia, com si fos la previsió del temps, el lloc dels impactes israelians, va començar el matí amb un missatge a X. “ Hi va haver atacs generalitzats contra objectius de Hizbul·lah en tota la ciutat”, va escriure.
Minuts després, almenys deu projectils van atacar els suburbis del sud de Beirut, el bastió de la milícia xiïta més castigat els últims mesos. En total, Israel va enviar ordres d’evacuació per a 20 ubicacions dins de la capital, fins i tot als barris del centre, on el grup xiïta no és majoritari. Al migdia, un altre impacte va fer retrunyir els edificis del centre, on un bloc sencer va ser enderrocat i va causar la mort de tres persones i 16 ferits.
Fins llavors, la vida continuava a les oficines i cafeteries, on libanesos que s’han negat a abandonar el país teletreballaven o prenien alguna cosa amb amics. Però així que s’anava acostant l’hora de la decisió israeliana, augmentaven els pronòstics de bombardejos i el
pànic dels beirutins. El nou objectiu eren les sucursals d’ Al-Qard al- Hassan, el sistema financer utilitzat per Hizbul·lah i amb seus majoritàriament a l’oest de la ciutat, de majoria musulmana.
“No sortiu de l’edifici. Mantingueu-vos lluny de les finestres o baixeu al soterrani”, deia en aquell moment al grup de WhatsApp comunitari l’administrador d’un bloc de pisos de Hamra, un dels barris sunnites de la capital libanesa. Allà van tocar dos atacs més, un dels quals mentre Netanyahu defensava la “necessitat de posar fi al conflicte”.
Les carreteres principals es van col·lapsar ràpidament amb els centenars de cotxes que
provaven de fugir de les zones calentes, encara que no sabessin exactament quines eren. A la resta dels carrers no s’hi respirava l’aire d’un armistici: pràcticament ningú no caminava pels barris cristians, i alguns restaurants amb decoració de Nadal van decidir de tancar abans d’hora.
“Hi ha hagut un alto el foc, de debò?” pregunta en Mahmud, un jove sirià que regenta un supermercat de la zona central. “No és possible, el dron israelià que sempre patrulla el carrer continua aquí”, mentre assenyala el petit aparell, de què només se sent un molest brunzit.
