Te’n recordes de mi?
Érem en una llibreria de Barcelona. Jo acabava de presentar el meu últim llibre, i algunes persones esperaven que els hi dediqués. Ja n’havia firmat tres o quatre quan li va arribar el torn a un senyor de la meva edat, d’aspecte educat i agradable, que em va fer la pregunta mentre, somrient, m’allargava el seu exemplar.
–Doooncs... – Amb el llibre en una mà i el bolígraf a l’altra, jo escrutava aquell desconegut. Em va dir el seu nom. No, no hi queia. Llavors (el seu somriure va adquirir un matís còmplice), em va recordar el seu sobrenom: “R.”... i jo vaig quedar bocabadada. Recordava per-fec-ta-ment l’última vegada que l’havia vist.
Va ser el 1982. Jo tenia vint-i-pocs anys, vivia sola i estava deprimida. Em va alegrar trobar-me R. pel carrer, una tarda. Havia estat nòvio d’una amiga meva; ella i jo havíem estat moltes vegades a casa seva.
Ens vam posar a xerrar, el vaig convidar a casa, vaig improvisar una mica de sopar... i a les onze li vaig demanar que se n’anés. Ai, quina mandra, tan tard..., va dir. Deixa’m dormir al sofà... Vaig insistir, però ell s’hi resistia. Melós, planyívol. Que si fa fred... que si tinc la moto molt lluny... Vaig acabar per cedir, deixant clar que no el volia al meu llit. Que sí, no t’amoïnis, pesada.
El marc del dret penal és estret; és impossible ficar-hi tots els abusos que patim les dones
La meva habitació no tenia porta. A mitja nit, ell es va ficar al meu llit. Li vaig dir que no. QUE NO HO VOLIA. Que se n’anés. Ell reia. Es va sortir amb la seva. L’endemà al matí em vaig llevar, me’n vaig anar a treballar... i no en vaig tornar a saber res en quaranta-dos anys.
“Com gosa presentar-se davant teu com si res?”, es va sorprendre una amiga a qui li vaig relatar la trobada. La resposta, desgraciadament, és: perquè no creu que hagi fet res mal fet. La cultura de la violació és això. Com segurament no creia que hagués fet res mal fet Harvey Weinstein. O Dominique Strauss-Kahn, o Ismael Álvarez, el del cas Nevenka, o tants capellans de l’ Església catòlica, o de l’anglicana (el primat de la qual, l’arquebisbe de Canterbury, acaba de dimitir per haver tancat els ulls), o tots els homes acusats (sense donar els noms) per dones anònimes a l’ Instagram de Cristina Fallarás o en els molts altres que no paren de crear-se: Abusos Rock, Víctimes del Sector Editorial, Abusos en la Música, Se Tenía Que Decir...
Es parla molt últimament de presumpció d’innocència. Amb tota la raó. Ningú no ha de ser condemnat sense haver pogut defensar-se amb totes les garanties. Però abans que preocupar-nos per les condemnes (escassíssimes: s’estima que més del 90% de les agressions sexuals no es denuncien, i de les que sí, molt poques acaben en condemna) o per les denúncies falses (un 0,1% o menys, segons dades de la Fiscalia), ¿no hauríem de ser conscients de la immensa, escandalosa revelació a la qual estem assistint: l’evidència que l’abús sexual és una cosa molt estesa i naturalitzada?
Lee tambiénEsquarterar polítics
I davant això, què s’ha de fer? Serveixi el meu propi cas com a exemple de com n’és de difícil, primer, evitar-ho. Vaig ser imprudent convidant R. a casa meva? Hauria d’haver aplicat la màxima que tots els homes, fins i tot els amics, són violadors en potència? Podria haver-m’hi resistit més? Ell tenia a favor seu no només la força física, sinó un imaginari (basadíssim en fets reals) del que els pot passar a les que s’hi resisteixen... I després: denunciar-lo? Amb quines proves?... Encara hauria d’estar contenta que no em vaig quedar embarassada...
El marc del dret penal és rígid i estret. És impossible ficar-hi tots els abusos que pateixen, patim, les dones. Però entre la insuportable realitat social que està aflorant, i els tribunals, queda un bon tros que d’alguna manera s’ha de cobrir. Com?
Per començar, amb relats. Assenyalar amb nom i cognoms és arriscat; tret de casos de delicte clar i demostrable, penso que és millor no fer-ho. Però ens queda el recurs d’ explicar-ho, sense donar noms. Descriure comportaments, treure a la llum patrons de conducta, és una contribució a la consciència social i un avís a les navegants. Per això em decideixo avui a fer públic un episodi tan privat.
Pel que fa a R., em vaig quedar un moment mirant-lo, amb fúria primer... després amb sorna. Li vaig dedicar un somriure mecànic, vaig gargotejar una dedicatòria banal i vaig passar al lector següent.
Lee tambiénLa coherència d’Errejón
