A hores d’ara ja es pot dir amb totes les lletres: la principal virtut de Salvador Illa és la d’haver convertit l’avorriment en una cosa políticament atractiva. Es tracta, en el fons, d’un desafiament herculi, una esmena al signe dels temps que vivim, marcats per l’exigència d’estímuls permanent. El president viu aliè a aquesta realitat. I per això en els seus discursos el to és el que es feia servir als cursos de catecisme d’altres temps o el del professor d’institut que explicava les diferències entre una oda i una elegia sense aixecar la vista del manual de literatura. Estem, doncs, davant un president contracultural.
El Foros de Vanguardia protagonitzat ahir per Salvador Illa es va convertir en una reunió del Govern fora de les dependències del Palau de la Generalitat i sense deliberacions secretes. Hi van anar tots els consellers i conselleres. Tant desplegament permetia fantasiejar amb la idea d’algun anunci sorpresa del president que ningú no es volia perdre. No va ser així. Illa va dir només el que volia dir. O sigui, el mateix que ja ha dit tantíssimes vegades i que encara en repetirà moltíssimes més.
En aquest punt, Illa va fer el que s’espera d’ell: va dir que l’oli català és el millor del món
Illa no és només contracultural apostant per l’avorriment com a element de seducció política. Ho és també en immigració. L’últim governant a caure del cavall en aquesta qüestió ha estat el primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, que fa 48 hores acceptava davant els seus ciutadans que havia comès errors amb la política de fronteres i anunciava una rectificació en tota regla a favor d’una immigració més restrictiva.
Illa manté, en canvi, un discurs clarament proimmigració, en la línia del que també encapçala Pedro Sánchez. Ja són els únics que queden a Occident aferrats a aquest discurs. Ahir el president es va comprometre a no mirar les enquestes a l’hora d’abordar aquesta qüestió. Cal reconèixer-li una coherència total amb la seva manera de ser i les seves creences. Per un moment va semblar que el que parlava era el papa Francesc en lloc del president de la Generalitat. No vegeu sarcasme ni ironia en el que acabeu de llegir. No n’hi ha ni una gota. La coherència amb el que un creu sempre és digna d’admiració.
El presidentambmembres del Govern abans de la seva xerrada
Més exemples de contracultura política? Continuem. Ni una mala paraula per al Govern autonòmic valencià per la gestió de la DANA, ni per al PP de Feijóo, ni per a Junts, ni per a ningú en absolut. Si durant la xerrada hagués sortit el nom de Beelzebub, Illa hauria trobat bones paraules per referir-s’hi. No hi ha manera que el president comenci o s’apunti a una polèmica, encara que les hi serveixin amb safata. Més underground, impossible.
Abans d’acabar l’acte li va quedar temps per rectificar l’error no forçat d’haver revoltat el sector oliverer català participant en un acte de promoció de l’oli de Jaén celebrat a Sabadell. En aquest punt, Illa va fer el que s’espera d’un president de la Generalitat. Va reconèixer que l’oli català és el millor del món, li va jurar amor etern i potser va prometre per a si mateix, malgrat que no es va sentir a l’auditori, que no amaniria mai una amanida amb cap altre oli que no sigui català. La seva presidència és tan plàcida que fins i tot les polèmiques són avorrides. El que s’ha dit, contracultural.